23 de gener de 2020
23.01.2020

Els animals i les persones

23.01.2020 | 00:51

Durant la setmana passada la festa de Sant Antoni ens ha fet viure dies i nits d'eufòria. He invocat el sant eremita i li he demanat que ens guardi els animals, però sobretot que ens protegeixi a nosaltres, desterrats fills d'Eva, que tots tenim una mica d'animals. He conegut molta gent, al llarg de la vida, i, a vegades, he sentit que s'aplicava a les persones una certa comparança amb els animals. Aquest home és una gallina, es diu, o un bou, o també un xot de llavor, o un porcell. Aquesta dona és una pardala, que és el femení de pardal, que, com sabeu, en alguns indrets de la nostra àrea lingüística vol dir ocell. Aquest nin és una mosca morta. La filla de la meva germana és una conilla. El teu cosí és un indiot.

Aquesta capacitat d'atribuir als humans certes característiques animals és un fet cultural. Vull dir que aprenem de fer-ho en la vida, en les nostres relacions amb la realitat i suposa, per descomptat, una certa coneixença dels homes. Podríem dir, per tant, que es tracta d'una capacitat cognitiva. No sé en quin moment de la nostra maduració intel·lectual apareix la capacitat d'atribuir certes qualitats animals a les persones. Ni sé, tampoc, en quin moment de la nostra evolució humana va aparèixer la manera de mirar els altres com si fossin bèsties. Vull creure que això ve de molt enrere. Diria que, un dia, un home del Paleolític Superior arribà a la cova on en aquella època de fredors s'havien instal·lat i va dir a la dona: Ets una vaca. O hauria pogut succeir a l'inrevés. Arribà una dona que venia de pescar una senalla de gerret i va dir a l'home que s'escalfava arran dels fogons: ets un vertader ase. I així va començar la prodigiosa habilitat de la intel·ligència humana d'imaginar que tots, si observam els nostres comportaments, tenim una certa tirada als animals.

Per això ens és necessari acudir al sant i imprecar el seu ajut i demanar-li alhora que no permeti mai que tot allò que tenim d'animals pugui desaparèixer de les nostres vides. Que aquell que és un mul segueixi essent un mul, que la que és una somera segueixi essent una somera, que el que és un gall segueixi essent un gall i el que és una gallina no deixi d'ésser una gallina. No hem de trastocar la naturalesa, si pot ser.

He dit la naturalesa. L'animalitat dels humans és natural, segurament. Però el que és cultural és la percepció que en tenim. Diria que la manera de mirar és cultural. Llavors m'atreviria a plantejar una pregunta: si la condició d'animals és una propietat humana, aquesta propietat la tenim per naturalesa o l'hem adquirida en el procés d'educació. Vull dir que, si un individu és un ase, això d'ésser ase ho ha après a l'escola, a l'institut, al col·legi concertat, a la universitat o, contràriament, ja hi va néixer. I, si hi va néixer, per què ningú no se'n va adonar? Ens ha nascut un nin que serà un ase, però no en tenim la certesa. Ens ha nascut una nina que serà una mula, però no ha fet res coneixedor.

Crec que una comissió de savis hauria de visitar les escoles una per una i preguntar als mestres i als estudiants a fi d'aclarir si és l'escola que els condueix a ésser ases i muls, la qual cosa seria, si fos així, una manera com d'adoctrinament. Ai, que si és l'escola que fa que tu siguis un ase i tu una mula, que aquell sigui un xot i aquell altre un cavall trotador, haurem de posar regiment. No vull dir que hàgim d'enviar a les escoles una unitat orgànica de tropa, que això és el que se sol entendre quan diem la paraula regiment, sinó que aquí s'ha d'entendre en el sentit d'orientació i guiatge, de bon regiment, segons el significat que li dona Ramon Llull al Llibre de Meravelles.

Conec una glosa –les setmanes presents són propícies a les gloses– atribuïda a Pere Capellà, l'autor de teatre. Succeí fa molts d'anys: quatre beates acudien a les beneïdes de Sant Antoni i li demanaren que fes una glosa per a elles amb la qual es dirigirien al sant protector. Féu: «Sant Antoni, hem vengudes / a veure-vos, com veureu; /perquè mos beneígueu / com si fóssim quatre mules». No sé si s'enfadaren, però ni elles sabien si la condició de mules l'havien adquirit a l'escola o si els venia de naixement.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook