23 de gener de 2020
23.01.2020

Joventut, de contestatària a lúdica

23.01.2020 | 00:51

A mesura que ens allunyem de la joventut, més es reflexiona –i poetitza– sobre ella. Uns subratllen l'estupidesa i arrogància de la joventut convertida en una mena de xarampió, tal com la va sentenciar Georges Bernard Shaw. D'altres, en canvi, l'enyoren amb pesar i malenconia, de manera patològica fins i tot, com el personatge de Norma Desmond a El crepúsculo de los dioses. També solen coincidir religiosos i revolucionaris a desitjar conviure amb joves, a manera d'espiritualitat pasqüera. Jorge Luis Borges, sempre metafísic, ens recordava antany que «només allò que se'ns en va anar ens pertany». Els científics, finalment, apunten dades més objectives però alhora relatives, com Albert Einstein, qui solia repetir que totes les generacions, i no només les presents, han desitjat canviar el món quan van ser joves.

El ben cert és que els resultats de les enquestes més recents del CIS, relatius a les últimes tendències del vot jove, i que coincideixen amb altres dutes a terme per empreses demoscòpiques privades poc després de les eleccions de novembre, llancen dades ben significatives. Segons les estadístiques, Espanya és, al costat del Regne Unit, el país occidental on la bretxa política entre joves i grans es presenta d'una manera més acusada. Sembla ser que la crisi econòmica, el Brexit i la corrupció han deixat aquest llegat polític. Una societat generacionalment dividida.

En el cas espanyol, resulta evident. Els nous partits i els extrems es nodreixen del vot juvenil, més aventurer, antiestablishment i disposat a tirar els daus de la fortuna perquè hi ha poc a perdre. És el vot més volàtil, també. D'aquí l'enorme daltabaix de Ciutadans i les envestides de Podem en el seu dia i de Vox més innovadora, partit aquest últim que ja és el segon en preferències juvenils. Amb l'edat, però, el vot s'estabilitza i modera. Lògic, no calia que ens ho certifiquessin. Quan arriba la primera hipoteca canvia completament la perspectiva que teníem del món.

Resulta curiós, també, comprovar l'arrelament del Partit Popular entre majors i pensionistes a la recerca d'estabilitat, i la simpatia que desperta el PSOE entre les dones de totes les edats, com si la biologia pragmàtica i possibilista de la caracterologia femenina s'ha de substanciar en el model d'equilibri socialdemòcrata. De la mateixa manera, s'observen trets de política generacional en els territoris on aflora el nacionalisme, el País Basc i Catalunya.

Assenyala el periodista gironí Albert Soler, convertit en el Michael Moore crític de l'independentisme, que també són majoria els joves que abracen la causa de la fantasmàtica república catalana: els més barbamecs nodreixen aquesta espècie d'esport pseudorevolucionari consistent a tallar vies de trànsit i cremar contenidors urbans mentre els observa la policia i, de vegades, fins i tot els ajuden els mossos d'esquadra. Però també els més grans, segons l'opinió del cronista del Diari de Girona, aquells que pertanyen a una generació que no ha viscut cap sobresalt històric, decideixen fer-se guerrillers per posar-li una mica de picant a l'epíleg, només una mica, a la seva avorrida existència.

Un altre estudi, dut a terme per la Universitat de Califòrnia el 2015 (i publicat aquí per la revista Muy Interesante), es va prendre la molèstia de conèixer l'evolució viscuda per prop de 250 joves que havien enquestat 23 anys abans, el 1992. L'estudi assenyalava amb claredat l'estabilitat emocional aconseguida per aquestes persones. Els joves dels noranta havien madurat deixant enrere els seus excessos narcisistes, més com més felicitat i romanticisme havien desenvolupat al costat de les seves parelles o fills. L'arrogància, en canvi, es perpetuava entre els que no tenien una bona convivència amorosa. Curiosament, l'estudi californià assenyalava una altra particularitat notable: els joves més egoistes i egòlatres de llavors solien tenir èxit com a supervisors, al comandament de col·lectius en organitzacions àmplies. O sigui, que la immaduresa serveix per donar ordres.

Coneixem, també, les prospeccions que porta a terme la indústria del videojoc i la seva poderosa capacitat d'atracció sobre nens i joves. Una indústria que ja supera amb escreix els ingressos del cinema, el gran negoci de l'entreteniment de l'últim segle. Els videojocs han multiplicat les hores lúdiques de les noves generacions, i ho fan mitjançant divertiments digitals que provoquen intensitats neurològiques com cap altra infància ha experimentat abans. Un fenomen que, guardant les distàncies, podria assemblar-se a la psicodèlia de la joventut contestatària dels passats anys 60.

Ja ho va explicar Sigmund Freud en el seu moment, que el comportament humà oscil·lava entre el principi del plaer i el principi de realitat, amb els joves més pendents del primer i els adults més conseqüents amb el segon. Tot i que el psicoanalista vienès, com és sabut, va acabar per escriure un llibre al final de les seves divagacions que va titular Més enllà del principi del plaer. Però aquesta és una altra història que deixem per a un altre dia no tan borrascós com els que estem vivint aquesta setmana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook