Els avis del Rubèn

Primer, aquest pollastre, el tal Wagensberg, que amb la seva trajectòria escarneix la memòria dels seus avis jueus, que van haver de fugir de Polònia a principis dels anys 30. El seu net es dedica avui a empatar amb tota quanta mala bèstia sarraïna partidària de la destrucció d'Israel i, per tant, de la Civilització i, per tant, de la nostra vida lliure. Si els seus avis encara fossin vius haurien de fugir d'ell i dels seus referents polítics i intel·lectuals, la pitjor caterva de criminals que avui tenim en circulació. La seva comèdia bonista amb aquell concert del «Volem Acollir» -quina gran farsa!- no només errava el tret, enfocava el problema de la immigració de la pitjor manera, i amb la demagògia més repugnant, sempre al servei d'aquesta correcció política que acaba causant molts més morts dels que vol evitar; sinó que a més a més no resolgué cap problema ni tenim cap notícia que l'amic Rubèn, de tan reclamar la nostra solidaritat, hagi ell predicat amb l'exemple acollint alguns sarraïns. Però en canvi, com passa sempre en aquests casos, sí que hem vist com el pollastre ha sabut exprimir els cadàvers que se suposa que tan greu li saben i avui és diputat d'Esquerra al Parlament. Un souet per al noiet. Que passi el següent.

I esclar, em causa tota classe de disgustos que un pelacanyes com aquest nyèbit sense ofici ni profit es posi de censor major del regne, dient-li a Rufián qui pot entrevistar i qui no. Els teus avis van haver de fugir a mitja entrevista: no sé si m'entens, Rubèn. També algú els va marcar com tu marques l'Albiol. I els qui ho feren eren uns miserables, però també uns ressentits i uns ignorants, que és la mateixa barreja que t'afecta a tu. Què en saps, de Badalona? No sé si has estat alguna vegada a Badalona. No sé si has vist el problema molt concret i en uns carrers molt localitzats que té aquella ciutat amb un determinat col·lectiu d'immigrants. No sé si has escoltat els badalonins, no sé si has intentat entendre la naturalesa del seu drama. No sé si a la teva vida has après a fer alguna cosa que no sigui repetir els teus dogmes estupidíssims i totalitaris. No sé si alguna vegada has viscut d'alguna cosa que no fos aprofitar-te del dolor aliè. No sé si algun dia entendràs la metàfora d'Israel, el patiment de la llibertat, els fonaments de la Civilització i que amb el que fas multipliques el dolor dels teus avantpassats en lloc d'ajudar a calmar-lo.

El món lliure que buscaren els teus avis, Rubèn, fugint dels nazis, és el món en què els que són diferents s'asseuen i parlen. La discrepància -com ser jueu- és un tresor, no un vici. Als totalitaris us costa molt d'entendre, i per això quan guanyeu hem de fugir. Gabriel Rufián i les seves entrevistes són una paràbola de la llibertat, una paràbola necessària i urgentíssima perquè, malauradament encara queda gent com tu. Com tu i Hermann Tertsch, per cert: els dos heu coincidit en l'insult i en el motiu, encara que sigui de signe oposat. Si durant els anys 30 a Polònia -i a Alemanya- hi hagués hagut un programa com el de Rufián, una estona de conversa entre diferents, entre discrepants, entre adversaris i fins i tot entre enemics, els teus avis no haurien hagut de fugir i s'haurien pogut estalviar tot aquell calvari. Gabriel Rufián i les seves entrevistes són un antídot contra el fanatisme que els linxaments propaguen, un espai de conversa civilitzada contra la perniciosa ignorància, contra la baixesa de l'odi, contra l'aïllament dels mediocres que tenen por de l'altre i per això el menyspreen -o el maten.

Rubèn Wagensberg encarna el Mal -escrit així en majúscula, perquè em refereixo al concepte- quan vol silenciar i eliminar els que no pensen com ell, quan oblida la lliçó d'Israel i es fa còmplice de la conspiració corànica, blanquejant una immigració caòtica fomentada pel terrorisme i les màfies, que saben que a cada port hi ha imbècils com aquest noi a qui enredar amb el pretext del bonisme. Si Rubèn Wagensberg vol parlar seriosament d'immigració, que aprengui a llegir i a escriure i es deixi estar de vergonyosos concertets perquè els progres i els mecs es donin la raó entre ells, es facin la seva propaganda de solidaris a costa dels cadàvers, i com sempre no resolguin cap problema ni siguin capaços d'aportar -tant que reclamen- cap mesura de generositat. Sou una banda!

Seurem i parlarem i aquesta serà la vella pedra sobre la qual una vegada i una altra intentarem construir un món millor. Els que ens insulten, els que ens odien, els que ni tan sols ens reconeixen el dret d'existir, seran tots benvinguts a la conversa. No cal que ens posem d'acord. No cal que pactem. No cal que empatem, ni que signem cap treva. Només cal que seiem i que parlem, i que diguem i ens diguem totes les paraules, amb educació i polidesa, però sense estalviar-nos cap veritat, ni cap duresa. I així una vegada i una altra, i una altra encara, per molt que ens insulti la cridòria. Seure i parlar fins que els avis del Rubèn no hagin de fugir mai més de Polònia.