25 de gener de 2020
25.01.2020

Nacionalistes i independentistes

25.01.2020 | 01:23

L'onze de gener del 1977 moria a l'hospital de Bellvitge el gran pedagog i polític català Josep Pallach. Ell fou el meu mestre en política durant la breu però intensa etapa que va del 1974, en què vam fundar el Reagrupament socialista i democràtic, fins a la seva mort. El seu mestratge em va reafirmar en l'estima de Catalunya però no dels nacionalismes. Vaig aprendre què és el socialisme democràtic, el catalanisme, el federalisme, i a sentir-me ferm partidari de la UE. A més vaig aprendre que en política no tot s'hi val, que la democràcia no és quelcom per usar i tirar, sinó respecte a les regles que ens donem i sobretot als que pensen diferent. A partir d'aquests principis comentaré tres moments de la història de la Catalunya actual en els quals m'he sentit traït pels nacionalistes (independentistes):

1.- Quan el president Pujol feia servir Catalunya com el seu coto privat. El moment més punyent va ser quan va fer servir Catalunya per eludir la seva responsabilitat a Banca Catalana, el seu discurs mentider acusant l'estat espanyol d'orquestrar una caça contra Catalunya per amagar tot el que avui sabem sobre el seu enriquiment personal i familiar. Sense oblidar el 3% amb el qual burlava la democràcia anant a les eleccions amb un fraudulent avantatge.

2.- Quan es va elaborar l'estatut del 2006. Em vaig indignar quan vaig llegir el text que va aprovar el Parlament de Catalunya. La baralla entre CiU i ERC per veure qui era més nacionalista va portar a un text que impossibilitava el consens que intentà Maragall per integrar el PP. El text volia reformar la Constitució per la porta del darrere. Però el més indignant va ser la forma com Mas es va arrogar una representació que no tenia per anar a veure Zapatero i negociar un text raonable, text que no havia defensat al Parlament i que va ser la base del que van aprovar les Corts espanyoles. Potser si Mas i ERC haguessin defensat un text com el que va negociar Mas ens hauríem estalviat moltes coses, potser fins i tot el recurs del PP.

3.- Els fets de la tardor del 2017, quan els independentistes van voler derogar anti-democràticament la Constitució i l'Estatut en unes deplorables sessions parlamentàries. El referèndum i la declaració d'independència posteriors no són més que les seqüeles d'aquelles sessions parlamentàries i de voler continuar desoint les veus democràtiques i tirar pel dret sense cap legitimitat. Sort que hi ha els vídeos i les actes de les reunions perquè encara avui ens volen fer creure que no van fer res mal fet. La veritat és que es van mofar de la majoria dels catalans (els que no els havíem votat), dels espanyols demòcrates i del respecte mínim a les regles de la nostra democràcia, aquestes sí, votades per tots.

Què pensen fer avui els independentistes per ajudar a resoldre el conflicte? Suggereixo que podrien, com un gest de bona voluntat, tornar a respectar les regles democràtiques a casa nostra. Els proposo tres exemples:

1.- Reconèixer que el 2017 van mentir els catalans i que van fer coses que no són democràtiques. El Govern espanyol reconeix que hi ha un conflicte polític i que respondre només amb la justícia va ser un error. És molt demanar que els independentistes reconeguin les coses que van fer malament? Potser així (ho he defensat reiteradament) els presos podrien demanar un indult i resoldre un dels temes més punyents com és el dels líders empresonats.

2.- Que els partits independentistes respectin els drets dels no independentistes, que governin per a tots els catalans, que respectin a tots i que treguin les ensenyes partidistes (bandera estelada, llaços, etc.) de les institucions públiques.

3.- Que les entitats i grups independentistes al marge dels partits retornin al seu paper. Quan el president es reuneix amb aquests grups a Palau per definir una estratègia conjunta els està atorgant una representació que no tenen (després convoca una reunió amb els partits catalans i els explica què han decidit en aquelles reunions prèvies). Quan aquests grups organitzen pintades insultants als partits democràtics que no combreguen amb ells (lamentablement convertit en costum), els partits que callen en són també responsables. Els partits independentistes van donar poder al carrer i avui, si volen retornar a la política de veritat, han de recuperar el paper que la política atorga a cadascú.

El Govern espanyol de coalició crec que està obert a negociar de veritat i la seva proposta va en el sentit d'avançar en el federalisme. La forma concreta s'haurà d'anar veient al llarg de la negociació. Per part dels independentistes no veig cap proposta raonable i molt menys una consensuada a Catalunya ni tan sols pels independentistes (les baralles entre partits i entitats són constants i públiques). Dir que volen el dret a l'autodeterminació o la independència és no dir res perquè, no sols saben que no és cap punt d'encontre, sinó que saben que una majoria dels catalans no hi estan d'acord. Fan molt èmfasi en la taula entre governs i devaluen la taula de partits catalans, i si no s'avança en aquesta difícilment s'avançarà en l'altra. Actualment la taula de partits ni tan sols ha aconseguit fer-hi asseure tots els que hi hauria d'haver, i els que s'hi han assegut tenen posicions molt allunyades.

Per acabar els diré que les declaracions de Junqueras a El País són un insult més a molts catalans, cap referència als problemes que els he plantejat, només tornar a donar menjar als seus de la forma més grollera. Mas Cullell deia encertadament que necessitem almenys dues legislatures per intentar trobar sortides al problema. Només hi ha possibilitat de tenir vuit anys de governs progressistes a Espanya (que facilitin solucions) si s'aproven els pressupostos i aquests resolen els problemes reals (molts d'ells socials) de la gent fent possible un segon mandat. Junqueras, i ja no diguem Puigdemont, semblen ignorar-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit