El pin parental és una clau electrònica que es va inventar per bloquejar l'accés als menors d'edat a determinats continguts televisius. Com que veiem el món a través de les pantalles, ara els pares ultres volen aplicar aquest pin als continguts educatius. Els pares ultres -quina sort!- només discrepen de les minories, de les que no volen saber ni que se sàpiga res i accepten sense resistència l'embolic del món segons ve. El perill és a l'escola. És clar!

Si existís un comandament a distància del món per a pares primerencs acabarien posant-li pin parental a tot perquè res no els semblaria prou bo per al seu fill. La majoria perdria la custòdia dels seus fills per no estimular-los suficientment. El món ideal té millor temperatura, però no creix bé amb l'única banda sonora de la cançó de bressol.

El que salva els nens de llimbs del pin parental és que els pares primerencs solen ser fills veterans i recorden com van hackejar les traves i burlar els tallafocs que els seus majors van voler imposar a la realitat i a la ficció i no obliden com van qüestionar i van contradir tants ensenyaments de persones d'autoritat en els anys sotmesos de l'aprenentatge reglat. Tenir això present treu molt d'aquesta por que és la part ansiosa de la responsabilitat d'educar i alleuja que no existeixi el comandament a distància del món per no haver d'apuntar-se'l a la templa i disparar-se cada dos per tres o posar-se un pin parental per protegir els fills dels pitjors continguts paterns.

El pin, una clau, en absolut és la clau de res i menys de l'educació parental possible, un assumpte que tracta més de tenir voluntat, de posar atenció i de creuar els dits que de qualsevol altra cosa.