26 de gener de 2020
26.01.2020

75 anys de la fi d'Auschwitz

26.01.2020 | 00:05

Recordo que, de petit, teníem uns veïns jueus. Jo jugava amb el noi, el més gran de tres germans. Es deia Haluzka i per a mi aquell cognom era com qualsevol altre. El meu, Crowder, tampoc era molt fàcil de pronunciar. Els meus veïns jueus sabien que nosaltres érem cristians. Algú em diria en aquells dies que els homes jueus tenien tallada la pixa, però no m'arribava a imaginar com. Un dia aquella família ens va convidar a la seva sinagoga. Uns knishes de patata a la fi de missa, uns quadres amb lletres en irish, el que llegissin salms d'un llibret, a això es resumia tot el fora del comú. No molt més tard, sense sortir encara de la infància, vaig saber d'un lloc anomenat Auschwitz, els meus pares m'ho van explicar. Em va quedar gravada la frase que els mataven perquè eren jueus, i des d'aquell dia vaig intentar veure alguna cosa estranya en aquella família, tan semblant a la nostra, sense entendre els motius.


En cinc anys, 1,3 milions d'homes, de dones i de nens (el 90% jueus) van ser assassinats a Auschwitz, gairebé un milió d'ells a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp de concentració, a les cambres de gas. La resta van morir de malalties, maltractaments, sàdics experiments «científics». Auschwitz va ser la fàbrica de l'extermini.


Aquest divendres vaig ressenyar a Charlotte Delbo en el suplement Accents d'aquest diari, el seu llibre Ninguno de nosotros volverá. El llibre és el testimoni dels dies que va passar Delbo com a reclusa a Auschwitz. Delbo m'ha fet recordar que hi ha éssers molt superiors a altres. Aquesta dona ho era. Condemnada a l'infern sabia trobar l'esperança en un lloc on no n'hi havia, fer una obra de teatre al costat de les seves, festejar el Nadal fent servir com a plats les provetes dels laboratoris nazis. I tot això sota el fum dels crematoris i la ranera dels que coneixien l'agonia. Els SS que els martiritzaven no eren més que uns covards comparats amb el tremp d'aquestes dones.


Demà dilluns una quantitat ingent d'imbècils penjaran les seves selfies a Auschwitz, mentre el telenotícies farà la típica nota d'«es compleixen ics anys de l'alliberament». Cada vegada que es festeja la fi d'Auschwitz, per la meva part torno a recordar aquella família jueva. I ho penso pel semblants que eren a nosaltres. És el que més em segueix cridant l'atenció. Que no hi havia grans diferències, més enllà de la cultura i un déu. I la pregunta: la història ens ha ensenyat a la fi a conviure amb el diferent?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook