El pantà de Susqueda i els que vivim a sota

pere espinet coll anglès

Quan dic «els que vivim a sota», incloc el ventall de pobles i conques que van des del mateix pantà de Susqueda fins a la Gola del riu Ter, a l'Estartit. Malauradament, l'efecte Gloria ens ha tocat a una gran majoria de gironins i gironines amb totes les seves conseqüències, en aquest cas, negatives.

Agraeixo i felicito la coordinació que hi ha hagut entre les diferents administracions, sobretot les juntes de seguretat de cada població, que han fet un veritable cos a cos envers l'efecte Gloria i, com no, també la companyonia que s'ha fet ben palesa entre els veïns.

El pantà de Susqueda, quant a les pluges torrencials, sempre ha estat un veritable dic de contenció i regulació, i gràcies a ell molts pobles gironins -i la seva capital, en concret- s'han salvat de possibles inundacions.

Dijous passat, quan ens van dir a Anglès que el pantà continuaria deixant anar aigua avall i que algunes poblacions en podien resultar afectades, des de la nostra més humil ignorància ens preguntàvem: sabent amb antelació de les possibles conseqüències de l'efecte Gloria, per què en els dies anteriors no es deixava anar aigua avall? Crec molt sincerament que no haguéssim hagut de patir tant.

Torno a felicitar els col·lectius que han lluitat per fer front al Gloria.

El Barça, una vergonya per a Catalunya

Mateu Frigoler Teixidor Canet d'Adri

Aquest era el títol d'un article del recordat Emili Casademont Comas (E.P.R.) quan feia referència als funestos quatre anys de presidència de Joan Gaspart, i, per desgràcia del club, avui la vergonya es torna a repetir. Tenim un president i una directiva de pena, que ja varen fer un espantós ridícul amb les negociacions del polèmic brasiler Neymar. Per sort varen fracassar i aquell jugador, que quan va marxar els va deixar a tots amb un pam de nas, s'ha quedat per ara fora de l'òrbita blaugrana.

Aquesta setmana han tornat a fer el pallús amb la marxa de Valverde. Tant de temps han tardat a descobrir que no era entrenador per al Barça?

Per motius de feina vaig estar molts anys relacionat amb un gran exjugador del Barça, en Josep Puig (Curta). Al Pitu els ulls li brillaven quan et parlava dels seus quasi deu anys jugant de defensa amb el Barça. Et deia el que representava en plena dictadura, a la dècada dels quaranta, poder lluir per tots els camps espanyols aquell escut amb les quatre ­barres. També parlava de les bronques que rebien en molts camps, sobretot els gallecs, on la frase més corejada era la de «perros catalanes».

Directius i jugadors orgullosos de representar un club i un país en aquells temps odiat i expoliat. Grans presidents, com el Miró-Sans, el Llaudet, el Montal, tots ells també presidents d'importans indústries, que recuperaven altre cop les seves fàbriques, la majoria destruïdes amb la ­guerra. Gent d'empenta que tornaven a posar la filatura i el teixit català a l'avantguarda d'Europa. Èpoques daurades com la de les Cinc Copes amb el gran Kubala. També una copa abonyegada pel llançament d'ampolles en una final del Santiago Bernabéu.

Què tenim ara: un president i una directiva que han perdut el més valuós que podem tenir les persones, la dignitat. La varen perdre altra vegada quan varen acceptar anar a jugar al país més hòrrid de la història d'aquest segle. Una de les més sanguinàries dictadures que encara queden en aquest pobre món. Us vàreu vendre com uns Judes, per un feix de milions, dòlars o euros tacats de sang. Que hi vagin els espanyols, ells ja fa molt temps que hi tenen vergonyosos tractes amb les vendes d'armament i les comisions del Borbó.

Com deia l'Emili Casademont, pareu ja d'embrutar el bon nom de Catalunya. President i directius, marxeu, no sou dignes d'aquest club centenari que va ésser en temps molt obscurs ambaixador de Catalunya arreu del món. Ha de tornar a ser com abans, quan en deien «més que un club» o «el millor club del món».

Pecat o delicte

Josep Serra Quintana GIRONA

No se'ns escapa a molts que el nou repte desestabilitzador de les dretes ultramuntanes, l'anomenat «pin parental», ens pot portar a la confusió pròpia d'aquestes ideologies.

O sigui, per a ells alguns temes han estat sempre matèria de desordre moral, els anomenats pecats. A hores d'ara no han aconseguit assimilar que el nou i imparable ordre social ha de donar pas a una completa informació als nostres menors per tal d'evitar que la ignorància comporti delictes, que de fet són els pitjors pecats.