No és estrany que les primeres víctimes mortals del temporal Gloria fossin persones sense sostre. És un col·lectiu que creix i es fa més visible en els nostres carrers i places però al qual seguim sense mirar de cara.

Viure al carrer és una de les formes més dures que adopta l'exclusió social. Parlem molt poc d'això però parlem encara menys de les dones sense llar, que representen al voltant d'un 12% d'aquest col·lectiu i que es troben encara més excloses, si és possible, que els homes. En els últims anys s'han anat multiplicant arran de la crisi econòmica i d'accés a l'habitatge però continuen sense crear-se recursos específics per atendre-les. Són dones que prefereixen dormir al ras per la falta d'intimitat i el perill que representen uns albergs que estan pensats per a homes. Albergs en els quals no disposen d'espais propis, en què comparteixen dutxes i habitacions, en els quals desperten enmig de la nit amb un desconegut al seu costat que comença a masturbar-se. Es tracta de dones que carreguen amb greus històries de violència i abandonament i que arriben al carrer amb un gran deteriorament físic i mental. Segons un estudi recent de la Universitat de Barcelona, en un 70% dels casos han patit episodis greus de violència masclista i en el 50% els abusos van començar en la infància. Una enquesta de la fundació Assis revela que el 52% d'aquestes dones ha patit violència física o agressions en l'edat adulta, el 32% ha estat víctima d'agressions sexuals i el 48% ha intentat suïcidar-se. Acaben al carrer després d'una crisi de parella, normalment per una situació de violència masclista que arriba al límit, perquè no poden accedir a un habitatge, però també per un mercat laboral que castiga molt més les dones, sobretot quan estan soles al capdavant de la llar. Són dones que en molts casos s'han vist obligades a desprendre's dels seus fills i filles i que somien amb recuperar-los.

Quines polítiques de protecció estem desplegant per a aquestes dones? Molt poques. No sabem si més no quantes són. És una qüestió que hauria d'abordar el Govern de la Generalitat però en la pràctica són només els ajuntaments i les entitats privades els que hi estan fent alguna cosa. Necessitem desplegar polítiques públiques actives per ajudar les persones sense llar però polítiques que contemplin la perspectiva de gènere. Crear espais perquè aquestes dones disposin d'intimitat per dormir, per dutxar-se, per canviar la compresa si tenen la menstruació. O per depilar-se, un detall que pot semblar superficial però que és important a l'hora de mantenir l'autoestima i que ara està prohibit en els albergs, on sí que es permet als homes afaitar-se. També hem d'establir un sistema de detecció precoç del sensellarisme femení que roman ocult a les estadístiques ja que la major part d'elles recorre a recursos com infrahabitatges o pensions abans d'acabar dormint al carrer. Catalunya té el nivell de riquesa d'un país desenvolupat de l'Europa Occidental però unes situacions de pobresa i exclusió social equivalents a les d'alguns dels països més pobres de la Unió Europea. Hauria de ser una prioritat de les nostres administracions desenvolupar serveis per atendre els col·lectius més vulnerables.

L'única mesura d'emergència que hi ha en algunes ciutats de Catalunya és l'operació fred, que s'activa quan el termòmetre arriba als 0 ºC. Però en dies com aquests, no hi ha una «operació tempesta» que faciliti a les persones sense llar sobreviure enmig de la pluja i el vent, encara que és fàcil imaginar que una de les situacions més extremes que pot enfrontar un ésser humà és dormir al carrer completament moll.