Al costat de la identitat de la vida, apareixen persones que ens recorden que el temps és un somieig que moltes vegades desaprofitem. Sí, persones que a poc a poc es converteixen en raó, després d'haver estat causa. En realitat, crec que al costat de la freqüència del que no entenem, s'alça la idea del vertigen i la forma del que succeeix. Ens adonem de «les coses del destí» en veure que el que en un principi sembla una idea delirant, amb el temps es converteix en la cara amable que somriu als nostres dies... La vida, no en va, ens demostra que la felicitat (la majoria de les vegades) està a la banda del sanglot que al costat de terra troba el camí de les altures. La derrota pot ser l'esclat de la felicitat; al costat de l'estupor de la tristesa, moltes persones devorades per la pena comencen a viure.
Hi ha moments que són la mossegada del dubte, els mateixos que ens torturen amb una pregunta i ens porten a la vacil·lació. Quantes vegades diem: «És llei de vida» i, no obstant això, no traiem profit a una afirmació que ens contradiu i ens fa comprendre que tot, absolutament tot, és llei de mort... Sé que al costat del moviment altiu de l'esperança hi ha la matèria que anhela però no aspira a res!
Francament: l'aparent és el propi anihilament enredat entre els llaços dels principis i els finals. Nosaltres, efectivament, sempre serem la negació de la llum que inverteix la vida i la mort. No només mor l'existent, que determina el cos, també mor tot el que està allunyat del nostre abast. Molts subjectes són el desequilibri de les seves il·lusions, no veuen que al costat d'elles només hi ha el més concret res. O el que és el mateix: llei de mort. És cosa natural pensar que tenint moltes il·lusions es té molta vida... Quin gran error!
Hi ha qüestions inútils, qüestions cridades al positivisme del moment, que d'un dia a un altre muden el seu aspecte i moren: una relació, una amistat, entre d'altres. Per tant, diguin-me, en què quedem? Tot és llei de vida? O llei de mort?
Totes les persones que tenen fam de certesa fonamenten la seva vida al costat de la dialèctica. És clar, hi ha paraules plenes d'audàcia, les mateixes que amb refinada semàntica ens fan creure que tot és per sempre. D'això en saben molt els escriptors de llibres d'autoajuda (somric).
Va dir santa Teresa de Jesús: «La vida és una mala nit en una mala posada». Per tant, com a placebo podem dir el de llei de vida, però com a aliment vital, millor dir llei de mort.
