26 de gener de 2020
26.01.2020

Sobre la reforma anunciada del delicte de sedició

26.01.2020 | 00:04

El nou Govern anuncia reformes en el Codi Penal per adequar la pena als delictes de rebel·lió i sedició, segons raons donades des del Govern.

És curiosa la polèmica que s'ha desfermat sobre aquests delictes arran de l'anomenat «cas procés», i recordo la meva època a la Facultat de Dret de Saragossa, on no vam estudiar aquests delictes perquè no s'aplicaven mai. Paradoxes de la vida.

Aquesta iniciativa ha provocat un debat sobre l'adequació d'aquests delictes a altres ordenaments europeus, segons es diu des de les tertúlies d'«omniopinadors» televisius. El ciutadà pot tenir la impressió que a Espanya som únics regulant aquests delictes, apuntant veladament al nostre passat «franquista».

Vagi per davant que no pretenc justificar ni molt menys criticar la sentència del Tribunal Suprem dictada en el cas «procés»; la meva humil intenció és mirar de fer pedagogia jurídica per contribuir a crear opinió en la ciutadania, davant els parers dels contertulians televisius i radiofònics.

La reforma implicaria una rebaixa en la pena per sedició, sota l'argument que s'ha de modificar el delicte de sedició i rebel·lió, sobretot pel que ens diuen altres tribunals europeus. Segons el Govern, cal homologar i, sobretot, fer comprensible el nostre Codi Penal a la resta de justícies europees.

La sedició es regula en l'article 544 i següents del Codi Penal, i castiga amb penes de fins a 15 anys de presó els que s'alcin públicament i tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis, o per impedir a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials.

Francisco Pacheco, considerat el pare del Codi Penal de 1848, considerava la sedició «una rebel·lió en petit». En el Codi penal de 1995 finalment es modifica i la rebel·lió passa a delicte contra la Constitució, mentre que la sedició roman en delictes contra l'ordre públic.

La veritat és que a la UE no hi ha cap definició comuna de la sedició ni de cap altre delicte. No hi ha un catàleg de delictes comuns a la Unió Europea. Cada un dels 28 Estats membres té la seva pròpia història i tradició jurídica, cosa que ha desembocat en una gran diversitat de tipificacions. Cada país protegeix amb condemnes més elevades aquells béns jurídics que considera més amenaçats.

Precisament per fer front a aquesta divergència en els tipus penals es va crear l'ordre europea de detenció i lliurament, que es basa en el reconeixement mutu de les resolucions judicials. Es parteix del principi que tots els països de la UE són estats de dret amb totes les garanties: divisió de poders i independència judicial.

L'argument genèric que hem d'actualitzar les penes als ordenaments europeus no té en compte que els delictes de rebel·lió i sedició no són una exclusiva de l'ordenament penal espanyol. I així podem veure:

A) Portugal preveu penes de presó d'entre 10 i 20 anys per a qui intenti separar-se de la mare pàtria o, si no, intenti sotmetre a sobirania estrangera part del seu territori. Un altre dels supòsits que recull la legislació del país lusità és posar en perill la independència de l'Estat.

B) A França, segons l'article 412-1 de el Codi Penal, es castiga amb 30 anys de presó i una multa de 450.000 euros el fet de cometre un o diversos actes de violència susceptibles de posar en perill les institucions de la República o d'atemptar contra la integritat del territori nacional. La pena s'eleva a la presó permanent revisable, i a una multa de 750.000 euros, en el cas que el delicte hagi estat comès per una persona que tingui un càrrec públic.

C) El Codi Penal de Finlàndia recull, en el seu article 12.1, que «aquell que mitjançant l'ús de la violència, l'amenaça de violència, la pressió econòmica o militar o el suport d'un estat estranger» tingui com a objectiu sotmetre a Finlàndia, o part d'ella, a l'autoritat d'un tercer; separar una part de Finlàndia de la resta del territori o comprometre la sobirania de Finlàndia» es pot castigar amb una pena de presó d'entre 1 i 10 anys.

D) A Alemanya la legislació és més dura que l'espanyola ja que no només exigeix que hi hagi violència per imputar un delicte de rebel·lió sinó que també inclou amenaces d'ús de violència (article 81 de l'Codi Penal alemany). També es contempla com a alta traïció incorporar el territori d'un Estat totalment o parcialment a un altre Estat de la República Federal d'Alemanya o separar una part d'un Estat.

E) A Bèlgica, es defineix rebel·lió com «qualsevol atac, qualsevol resistència amb violència o amenaces» a funcionaris, autoritats o policia que actuen per a l'execució de lleis, ordres o ordenances d'una autoritat pública, mandats de la justícia o judicis. O, el que és el mateix, resistència a l'autoritat policial i no un delicte contra l'Estat com sí planteja la legislació espanyola.

F) Al Regne Unit no es tipifica el delicte de rebel·lió, però sí el d'alta traïció.

G) A Itàlia, el Codi Penal recull que si la violència o amenaça és comesa per més de cinc persones mitjançant l'ús d'armes, fins i tot només per una d'elles, o per més de deu persones sense l'ús d'armes, la pena és de tres a 15 anys i a més inclou el tipus de «radundata sediziosa» o «reunió sediciosa», que pena amb fins a un any tot aquell que participi en aquest tipus de reunions, entenent que la seva finalitat és provocar un desordre públic i posar en perill l'ordre i la seguretat col·lectiva.

A Europa, els codis penals recullen tipus similars i els castiguen amb semblant o major duresa que l'espanyol, si bé és cert que la rebel·lió i sedició no són delictes harmonitzats a la Unió Europea, encara que diversos Estats membres, com s'ha exposat anteriorment, els inclouen en els seus codis penals, i és cert que la seva definició i les penes que comporten varien molt d'un a un altre.

L'argument que a Europa no es regula la sedició o les sancions són inferiors, no és cert, llevat dels supòsits de Regne Unit i Suïssa, que preveu penes d'almenys un any.

Tampoc és cert que els tribunals europeus hagin qüestionat la legalitat penal espanyola en aquests delictes. Convé recordar, efectivament, que va ser el mateix TS el que va preguntar al TJUE sobre l'abast de la immunitat dels eurodiputats electes, tot i que ni la Fiscalia ni l'Advocacia de l'Estat ho consideraven necessari.

Per tant, el Tribunal Suprem ha actuat d'acord amb les regles de l'estat de Dret a l'entendre que (com finalment ha ocorregut) podia haver una interpretació diferent de la normativa europea i que calia que el TJUE es pronunciés sobre si el simple fet de ser elegit al Parlament Europeu conferia immunitat o eren necessaris altres requisits addicionals a l'elecció que preveu la normativa nacional que, en aquest cas, no es complien. El que fa el TJUE és senzillament el que faria qualsevol tribunal nacional o internacional: interpretar les normes existents, en aquest cas les del Dret Europeu.

En aquest sentit, convé insistir que aquestes són les regles de joc i que no hi ha cap ingerència en el dret nacional ni cap desautorització del Tribunal Suprem, per molt que es digui el contrari. Les qüestions prejudicials es plantegen precisament per això. Que una sentència sigui revocada o una doctrina judicial revisada és habitual i ningú pensa per això que s'enfonsen els fonaments del nostre ordenament jurídic. Això passa cada dia.

Per descomptat que el Govern té la facultat de modificar el Codi Penal, faltaria més. 32 reformes des de 1995. Tots els governs sucumbeixen a la temptació de modificar el Codi Penal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook