26 de gener de 2020
26.01.2020

A toc de campana

26.01.2020 | 00:04

Anar a toc de campana era una expressió molt usada en altre temps. Equivalia a dir que s'observava la puntualitat. No vol dir que ara no es vagi puntualment. Potser més que mai som esclaus de l'horari. Moltes activitats exigeixen ser fetes amb la màxima puntualitat. Però la manera de controlar-ho és molt diferent de com era en altre temps. La tècnica avança a passos agegantats i dia rere dia van apareixent sistemes de control que encotillen les activitats humanes. Tant pel que fa al treball com als mitjans de comunicació, i fins i tot en l'esplai. En l'esport i en els espectacles.


Anys enrere no s'administrava l'ús del temps amb l'escrupolositat que es fa ara. Especialment en el medi rural es posava més atenció al moviment del sol que al del rellotge. Si anant d'excursió, preguntàvem a un pagès a quina distància es trobava el lloc on ens proposàvem arribar, ens solia dir que hi havia mitja hora o una hora de camí. Però mai podíem tenir per segur que aquella hora o mitja hora seria de seixanta minuts o més o menys. Més probable era que fos més llarga que la que ens marca el rellotge. També en la ciutat es parlava de quarts de quatre, sense precisar si eren dos o tres. Mentre que ara precisem molt més i diem a les quatre menys cinc minuts, o les quatre i cinc. En la premsa de temps enrere o en algun programa de qualsevol esdeveniment hi podem llegir l'anunci d'una activitat de les quatre o dos quarts de cinc. Mentre que ara l'horari es concreta exactament i fins i tot es pot advertir que no es permetrà l'accés si l'espectacle o el concert ja ha començat.


Jo havia conegut persones que no havien tingut mai rellotge, ni personal de butxaca o de polsera ni en el domicili. S'orientaven pel toc de les campanes. És a dir, que anaven a toc de campana. Les campanes de la Catedral se sentien des de tots els racons de la ciutat. I els que tenien l'orella molt fina les podien sentir des d'alguns pobles veïns, com Fornells o Quart o Sant Gregori o Santa Eugènia. I a més dels quarts i les hores anunciaven activitats religioses i també profanes. Un incendi, un bombardeig quan la ciutat patia un assetjament. La campana anomenada peixatera anunciava quan era dia d'abstinència de carn, o també el dia que en el mercat es venia peix.


Però a més de les campanes dels campanars n'hi havia moltes altres, que a poc a poc han anat desapareixent per ser substituïdes per altres sistemes de senyalar el temps, de convocar una reunió, de demanar silenci o respecte...


En l'interior d'alguns temples una campana anunciava la sortida del celebrant de la sagristia per començar la celebració de la missa. L'escolà tocava la campaneta per acompanyar el res del Sanctus, i per l'acte de la Consagració i de l'Elevació. A la Catedral i a Sant Feliu l'anomenat «rotlle» és una roda amb unes campanetes, usat pel toc de Glòria el Dijous Sant i en la vetlla Pasqual.


Antigament, en les comitives fúnebres, l'escolà que obria la marxa, portant la Creu, anava tocant una campaneta. I també ho feia en l'acompanyament del Viàtic.


A més de les campanes i campanetes que podríem qualificar com eclesiàstiques n'hi havia moltes altres de caràcter civil. En totes les estacions ferroviàries, en l'andana hi havia la corresponent campana que anunciava la proximitat del pas d'un tren. Tocava quan el tren sortia de l'estació més propera en la qual tenia parada, que pels expressos era o Caldes de Malavella o Flaçà, i pels Correus, Fornells o Celrà. I quan el comboi ja era a l'estació de Girona, la campana tornava a anunciar la seva imminent sortida.


També podem recordar la campana de l'hospital de Santa Caterina. Anunciava l'entrada dels facultatius.


Quan vaig començar a anar a col·legi també una campana anunciava l'hora de començar i acabar les classes. Com també l'hora del pati, tant per començar el temps de recreació com el de tornar a la classe. A aquella campana li arribà el relleu, quan un més modern timbre elèctric la va substituir. Quan, anys més tard, vaig anar a l'institut, allí no hi vaig veure cap campana. No sé si en temps anteriors n'hi havia hagut. El que recordo és que un dels conserges entreobria la porta de l'aula i anunciava «és l'hora, senyor professor» i seguidament se sentia la remor de moviment de peus i de tancament de llibres i llibretes. Hi havia algun catedràtic a qui no agradava aquell moviment espontani i ens recordava que havien anunciat l'hora al senyor profesor i no a los señores alumnos. Més modernament també aquell sistema de donar l'hora va ser substituït per un timbre elèctric.


Les primitives ambulàncies anunciaven el seu pas amb tocs de campana. I també ho feien els vehicles del servei d'incendis, quan el parc de bombers estava situat a la Rambla. També els antics carros de recollida d'escombraries anunciaven la seva presència amb uns tocs de campana. En sentir l'avís, baixaven mestresses de casa o minyones de servei, amb el corresponent cubell, el contingut del qual era abocat al cabàs de l'escombriaire i d'aquest al carro.


Algunes fàbriques tocaven la campana per avisar els operaris a l'hora d'iniciar la seva jornada laboral. Més modernament la sirena substituí la campana.


En algunes antigues cases una discreta campana era el precedent del més modern picaportes i del timbre elèctric. Alguns malalts o també persones amb dificultat de moviments tenien una campaneta a la tauleta de nit, per demanar ajut en cas de necessitat. Ara poden tenir un timbre, o millor encara un telèfon o el penjoll del servei de teleassistència. De manera que no només es comuniquen amb els que es troben en el domicili, sinó que també amb l'exterior i amb el servei especialitzat.


Alguns venedors ambulants que freqüentaven fires i mercats cridaven l'atenció de possibles clients amb estridents tocs de campana.


En els primers temps en què la Biblioteca Pública va estar instal·lada a la Casa de Cultura, una campaneta servia per anunciar que era l'hora de tancar.


En actes acadèmics o determinades reunions s'hi pot veure una campana sobre la taula presidencial que pot servir per demanar silenci o per donar per acabada la sessió.


Recentment en els telediaris hem pogut contemplar un exsenyor, tocant una campana, per oferir als que hi tinguessin confiança uns papers que els podien fer rics o deixar-los en la misèria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook