Vaig començar aquest article escoltant el debat d'investidura de Pedro Sánchez com a nou president del Govern Espanyol. Ni en el seu llarg discurs, ni en els comentaris posteriors fets pels representants dels diferents partits, no he sentit de manera expressa que s'invoqués el Principi de Subsidiaritat. En canvi, sí que s'ha parlat del Principi de Solidaritat. M'avanço a dir que considero la solidaritat no només necessària, sinó imprescindible per a la cohesió social.

Tanmateix també crec fermament que proposar solidaritat, sense fer esment a la subsidiarietat, s'està promovent una veritat a mitges.

Quan una societat vol caminar, amb pas ferm, vers al desenvolupament integral i harmònic, necessita no només una cama (la solidaritat), sinó l'alatra cama (la subsidiarietat). Només amb les dues cames podrà caminar vers l'autèntic progrés.

Quasi tothom entén que s'ha d'ésser solidari amb els que tenen menys recursos, sobretot quan parlem de recursos econòmics. No es així quan els febles són les minories, ètniques, culturals, polítiques, econòmiques, socials o religioses. Per protegir aquests minories existeix la subsidiarietat.

El concepte bàsic és que l'Estat és per a l'home i no l'home per a l'Estat. Així l'Estat amb totes les administracions i nivell que se'n deriven estan per ajudar i promoure la dignitat de tot ésser humà i els seus cercles vitals, família, escola, món laboral, grups socials del seu entorn immediat i els intermedis que el relacionen amb l'ens polític, econòmic o social superior.

Enoch Alberti, Enric Fossas i Miquel Auge, ens diuen a «El principi de subsidiarietat a la Unió Europea» que la idea de subsidiarietat és tan antiga com l'organització de qualsevol grup humà en què es distribueix el treball.

La seva formulació teòrica es pot remuntar a Aristòtil ( Política), i fins a arribar als nostres dies la trobem en doctrines tan dispars com l'anarquisme radical ( Proudhon), el catolicisme (Encíclica papal Quadragesimo anno, 1931), el liberalisme ( Stuart Mill), o el federalisme personalista ( Mounier). No és, doncs, estrany que la subsidiarietat s'hagi associat a les idees democràtiques d'autodeterminació, responsabilitat dels governants, llibertat política, divisió dels poders, o de respecte a les identitats i a la diversitat, però també a l'eficiència i a la solidaritat ( subsidium).

Així la subsidiarietat complementa la solidaritat perquè procura que tots i cadascun dels estaments o persones objectes de subsidi (ajuda) procurin desenvolupar la pròpia iniciativa per assolir per ells mateixos la seva autonomia econòmica i social.

Tanmateix, però, quasi ningú sent la necessitat d'ésser subsidiari. De fet aquest gran principi reconegut, igual que el de la solidaritat, per la Unió Europea, acollit en el Tractat de Maastrich (1992) i descrit novament en el Tractat de Lisboa (2009), l'han situat a les golfes del sistema, com si als grans artífexs de la política els fes nosa. Els fa nosa perquè el poder, tot poder, ha perdut de vista que si se'ls ha atorgat poder, és per servir l'home en la seva dignitat i també els seus entorns socials vitals.

Tot i que el principi de subsidiarietat està disposat en diferents entramats legals que obliguen per llei, aquesta no té en compte la immensa casuística que flueix de les innombrables relacions socials i queda voluntàriament subjecta a l'imperi de l'ètica i la moral.

L'any 2012, escrivia en aquest mateix diari sobre la subsidiarietat i deia: «Com a catalans i com a demòcrates, cal reafirmar i explicar el principi de subsidiarietat, si volem reeixir política, econòmica, social i culturalment. Més ara, temps d'eleccions, on els polítics prediquen una major solidaritat i això esta molt be, però s'obliden que la solidaritat sense subsidiarietat pot degenerar fàcilment en un assistencialisme, reductor del creixement dels pobles i els individus».

Malauradament, em veig obligat a repetir-ho!