Els articulistes hauríem de fer un homenatge a Pablo Casado, president del PP, per l'interès amb què s'afanya, dia rere dia, a donar-nos temes per escriure. I, gairebé sempre, per criticar qualsevol cosa que hagin dit o fet els socialistes. Una obstinació quasi patològica, a jutjar per les «relliscades» polítiques que fa, amb la col·laboració inestimable dels seus acòlits. De vegades em recorden aquells aspirants a celebritat que fan o diuen allò sigui per mor de sortir a la premsa, a la tele. «Que parlin de mi, encara que sigui bé», deia en Dalí.

Ara, a Múrcia, Vox ha exigit que els pares puguin vetar les activitats escolars que no s'adiguin amb les seves creences, amb l'amenaça de no votar els pressupostos autonòmics. El veto parental, en diuen, d'això. Els socialistes, assenyats, han rebutjat la proposta. Automàticament, el PP, amb Casado al capdavant, s'ha llançat a la jugular del PSOE. « Mis hijos son míos ?afirma pomposament? , y no va a venir ningún burócrata, ni comunista ni socialista, a decir cómo tengo que educarlos». Ai, els tòpics, les presses...! Perquè va ser la llei ara en vigor, la Lomce, que va treure als pares la capacitat per decidir, mitjançant els consells escolars, què s'ensenya a la mainada. Una llei del ministre Wert, aprovada amb majoria absoluta del PP, el 2013. I què podem dir de l'inefable acòlit cardenal Cañizares: «L'escola no és la institució social que ha d'educar els xiquets; són els pares. Si no és així, encara no hem eixit dels 'gulags' soviètics...». Sense comentaris.

L'escola pública posa les bases. I a casa, els pares, que facin el que vulguin. Una pífia més per actuar com a autòmats. Primer, els crits; després, maquillatge desenrojolador i cues de pansa.