29 de gener de 2020
29.01.2020

Els mires als ulls i miracle

29.01.2020 | 06:00

La jove doctora em mira i diu: et sorprendria la quantitat de persones que venen a la meva consulta amb problemes. Ja m'ho suposo, dic jo, que en temes de salut soc un ignorant. I com a bon aprensiu, intento mantenir-me lluny de bates blanques. Em refereixo, continua, no a problemes físics, sinó a temes anímics i mentals. La gent vol parlar amb tu de coses que els afecten molt, oi? A vegades et trobes sol, i no saps a qui explicar els teus problemes, li dic.
I la doctora, que tot i ser jove ha après molt aquests anys, diu: tinc una tàctica força bona, miro als ulls el pacient, i li pregunto com es troba i què li passa, i miracle, no falla, t'expliquen moltíssimes coses. Algunes molt dures. Així, la facultativa em confessa que ha trobat força dones que li expliquen els maltractaments que pateixen, i que no diuen a ningú, primer per por, però també per vergonya que a elles, que es pensaven tan autònomes, liberals i modernes, els passi això i no sàpiguen com reaccionar. Et trobes, continua la metgessa, persones addictes als barbitúrics, enganxades. Casos de depressió crònica que es perllonguen en el temps, i que debiliten la força i les ganes de viure de la persona, i si no les recupera, s'acaben ensorrant per sempre.
Penso, directament, que la seva feina és molt dura, perquè intenta guarir el cos físic de la persona, i es troba, moltes vegades, que el malalt o malalta en realitat vol que li solucionin altres tipus de problemes, més relacionats amb la psicologia i, en casos menys habituals, amb la psiquiatria. I en el seu cas concret, són prou bons professionals, detecten el problema, i aconsegueixen derivar aquestes persones als especialistes que les ajudaran a superar aquesta etapa difícil. Hi ha un director de cinema que m'agrada molt, Enrique Urbizu, el de La caja 507, crònica negra de la bombolla immobiliària a Espa­nya. Té una pel·lícula titulada La vida mancha. Doncs això, viure, lluitar, somiar, voler i no poder arribar, fa que les frustracions i les decepcions ens dominin. Saps una cosa, periodista?, m'interroga la metgessa. Evidentment sé algunes coses, però aquesta que em pregunta, no. Doncs que fa un temps que em costa molt dormir. No dormo mai de seguit. És això; la vida taca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook