29 de gener de 2020
29.01.2020

El «pin» del «perquè ho dic jo»

29.01.2020 | 06:00

El moment més decebedor de la meva carrera com a mare va ser el dia en què vaig pronunciar allò de «perquè ho dic jo». No recordo a sant de què va venir, he oblidat la situació concreta, el context, però aquestes quatre paraules van crear jurisprudència; sense cap dubte hi va haver un abans i un després d'aquest episodi, perquè vaig descobrir que tancar un pols així, per la via autoritària, t'estalvia un temps i un esforç que sempre pots dedicar a altres menesters. Un s'ha acabat et lliura de donar explicacions i reafirma el teu poder sense necessitat de justificar-lo, i jo, que m'havia jurat que mai cauria tan baix, vaig arribar fins i tot a reincidir. Era una sortida fàcil, resolutiva, i he de confessar que li vaig prendre cert gust, fins que em vaig adonar que havia entrat en bucle i vaig mirar de posar-hi remei. No tots aspirem a ser uns pares exemplars amb uns fills perfectes però, en el cas que aquest sigui el nostre objectiu, la pedagogia, la psicologia o els llibres d'autoajuda poden fer molt per nosaltres. El que jo desconeixia és que els polítics també saben com és millor educar els fills dels altres. M'he emportat una sorpresa majúscula.
Alguns polítics amb pressupost públic a les seves mans han proposat que els pares puguin imposar una apagada informativa sobre els mètodes d'ensenyament als quals la seva prole està exposada al col·legi, mitjançant un dret a veto que ells, perquè soni més guai, han anomenat «pin» i que ve a ser com els dos rombes de la tele dels setanta. Per aquest sistema els progenitors apel·laran a la seva objecció de consciència per impedir que els seus fills assisteixin a xerrades complementàries a l'activitat de classe i el contingut de les quals decideix ni més ni menys que un claustre docent. Els defensors del veto creuen que cal protegir els xavals de l'huracà de llibertat ideològica i sexual que està acabant amb els valors de tota la vida, els únics i universals, al seu entendre. Amb aquesta mateixa intenció es prepara, a les Illes Balears, una croada de diputats que inspeccionarà les aules fora de l'horari lectiu a la recerca de gargots facinerosos escrits a boli, i en llengua vernacla, en els pupitres. Treuen el cap les llistes negres i, per descomptat, no ha calgut que tot això ho demanés una multitud llençada al carrer en senyal de protesta perquè als seus fills els han xuclat el cervell amb el problema català o les noves masculinitats. És el que té ser polític, que un s'avança a l'esdevenidor, com a Minority Report, i així mai sabrem què hi havia de cert.
El més curiós de tot aquest assumpte són, almenys, un parell de coses. D'una banda, ningú ha preguntat als alumnes què opinen del maleït «pin», és a dir, s'ha practicat amb ells l'estratègia del «perquè ho dic jo», com en tantes altres qüestions que els involucren directament. L'altra curiositat és que no veuen que si en Joan no pot assistir a la xerrada sobre LGTBI com la resta dels seus companys, buscarà aquesta informació a internet, que no necessàriament és un lloc més fiable i segur per documentar-se. Podem pronosticar una legió d'insubmisos a l'objecció de consciència parental. Però el veritablement preocupant és com un cop més s'està intentant utilitzar la por com a preventiu. Un temor que permet que tolerem missatges que atempten contra valors que hem conquerit amb molt d'esforç, com la igualtat, la dignitat o la llibertat.
L'escriptor José Luis Sampedro deia que «la por és molt més forta que l'amor i la bondat. Es comença per espantar moltíssim a les persones, després se'ls castiga una mica menys i la gent respira alleujada». Així funciona, com una cartilla de racionament del consol. «En la teva fam manes tu», diria avui Sampedro, com a metàfora de la consciència de la llibertat, perquè ser lliure és no tenir por ni «pin» que ho conjuri.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook