Ara que vivim una era de «revivals» constants i nostàlgies desbordades, arriba un moment en la vida de tota persona que rep un correu electrònic o una trucada i resulta que és la invitació a un sopar amb els antics companys d'escola. Deixant de banda que la xifra que acostuma a acompanyar aquest tipus de celebracions és un cant a la incredulitat, que t'hi convidin diverteix i inquieta en la mateixa proporció. Primer, perquè si vas tenir una infantesa complicada en què et vas dedicar més a voler passar desapercebut que no a tenir amics, rebre la invitació se situa en un estrany terme mitjà entre la provocació i la inconsciència. Sí, podria ser divertit anar-hi encara que fos a trolejar, a fer-te el simpàtic davant d'aquell escamot de ressons d'una etapa superada, però al mateix temps no deixa de semblar-te cínic, per part seva i també teva, aspirar a un retrobament que no s'hauria produït sense l'excusa d'una efemèride. I no per l'atzar o les distàncies, sinó perquè ganes, del que se'n diuen ganes, no n'hi havia. També hi ha una altra contraindicació: en aquest tipus de misses, la majoria d'assistents insisteix a tractar-te com la persona que recorden i no la que ets, i això degenera en un estrany exercici introspectiu que només gaudeix una de les parts. Els retrobaments programats amb persones a qui no vols cap mal però t'importen un rave són la perfecta encarnació dels temps que corren, amb aquesta insistència a venerar un passat en què no tothom va ser feliç. Commemorar els temps escolars té gràcia només per qui els va viure sense estar pendent dels comentaris desagradables i prejudicis de merda que en alguns moments et van fer creure que feies alguna cosa malament, o no eres la persona que volien que fossis. És clar que et queda el consol de mirar-los als ulls i recordar-los tot això amb el més nostàlgic dels somriures, això de què van privar-te durant tant temps. Hi ha qui és capaç de fer el cor fort i passar pàgina, però a vegades hi ha alguna cosa dins teu que no et permet ser cordial amb qui et va putejar, per anys que hagin passat. Què carai, acabo de decidir que hi aniré: fer-se gran té l'avantatge que arriba un punt que ja no t'importen gens les conseqüències de dir el que penses. I menys quan es tracta de dir-ho a aquells que mai van demostrar sentir cap empatia per tu ni pel que penses.
