Cartes

Miquel Mompió i Azemar Riudarenes

Cada 30 o 40 anys la naturalesa en fa una de les seves, dieu-li Glòria, Pepita, Mercè... el nom és igual i durant aquests 30 o 40 anys que ha estat adormida els homes hem tornat a fer disbarats.

Digueu-me romàntic, antiquat o anacrònic però l'ACA, els naturalistes i els medi ambientals ens tenen prohibit ficar-nos als recs, torrents o lleres per mantenir-los nets. En el meu record, i en tinc 77, cada estiu ajuntaments i propietaris d'arbredes vora el riu netejaven el mes d'agost, «llauraven les rieres» per frenar les primeres riuades, no deixaven cap planta al mig de lleres ja que podrien tapar i malmetre els ponts i provocar desbordaments com hem vist una vegada més.

És cert que aquest Gloria ha sigut excels amb amplitud, ocupació i amb pluges, vents i llevantades que ha afectat tot el territori greument.

Però voldria dir als senyors de l'ACA que la fauna 77 anys enrere existia, tant o més que ara, i la cura i neteja dels riu no afecta el modus vivendi de les espècies.

Avui molta gent ha deixat la pagesia, per dedicar-se al món productiu industrial, però també disposem de maquinària per suplir i millorar la prevenció que feren els nostres avantpassats.

Trepitgin més el territori, demanin consell els que viuen en els indrets i no planifiquin tant des dels despatxos, la gent que hi viu i ho pateix són el millor model de prevenció.

Vindran més Glòries, Pepites i Mercès, siguem més previsors i més pràctics.

Trencadissa en lloc d'unitat i desencís

Joan Janhoner i Sadurní. Forallac

Un dilema força complex per les seves conseqüències com a país que volíem ser. Ningú té la potestat per definir-se i no de desmerèixer la confiança que dona als nostres representants polítics. L'actitud vista al Parlament demostra que mai farem res si no aconseguim donar l'exemple d'una veritable integració i de sentiment envers les necessitats de país. Una condició vital per no caure en els paranys ridículs de discòrdia, que donen peu a desconfiar d'un realisme confós i que, com a catalans, esperàvem una coalició ferma i decidida per anar endavant, però això és fer volar coloms, almenys si toquessin de peus a terra recuperaríem la confiança.

Quin desencís tenim els que estimen la terra! No podem caure tan baixos per fer riure a l'oposició. Massa rebel·lia tenen a la nostra contra per donar peu als fets viscuts al Parlament. Som aspirants a un no-res i ens hauria de caure la cara de vergonya, per quant la nostra inquietud de voler la ­independència és una fal·làcia d'hipocresia i d'engany. Un poble ha de ser competent per assolir les seves llibertats, i amb el que vàrem viure dilluns, se'ns veu immadurs i poc preparats.

No era el moment d'arribar a la trencadissa parlamentària: procurem, doncs, de remuntar les aigües turbulentes i procurem seguir les consignes dels vinguts de les presons, atès que la seva disposició ha deixat palesa d'unitat com cal.

«Arqueologia a l'exili», al Museu de Girona

Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

Al Museu d'Història de Girona es pot veure l'exposició Arqueologia a l'exili. El Museu d'Arqueologia de Catalu­nya i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Fins al mes de maig hi ha programades conferències, ­visites comentades i sortides culturals al voltant d'aquest tema.

A la visita inaugural, la comissària de la mostra, Àngels Casanovas, ens va explicar com s'havia protegit el patrimoni cultural en aquests anys. Les fotografies, peces arqueològiques, documents d'arxius i mapes exposats ajuden a saber més de les persones i institucions que van ajudar a preservar part d'aquest patrimoni.