Fins a la proclamació de la DUI, la narrativa del procés seguia amb fidelitat els patrons clàssics. El mirall naturalista, situat a la vora de carreteres i autopistes, reflectia riuades de gent del país, vestits amb samarretes de coloraines, que donaven suport als objectius polítics que volien assolir els partits independentistes.

A partir de la DUI, el model naturalista va mutar, atiat per la repressió imparable i les estratègies diferents d'aquests partits, els quals, desorientats per la resposta furibunda de l'Estat, van anar prenent decisions improvisades, caïnites i contradictòries.

Els seus votants, tot això, no ho acabaven d'entendre. I assistien, impàvids, a la transformació irreversible d'aquest relat, que després d'esmicolar-se el mirall de Balzac ha esdevingut un sainet digne de Kurt Vonnegut.

Les novel·les de Vonnegut estan narrades per una veu poc fiable. El relat es bifurca quan li rota, fent saltirons, meandres o digressions sense sortida, i la trama és un campi qui pugui ple de forats i flashbacks inesperats. El lector va passant pàgines sense saber mai on és el nord (si és que n'hi ha).

Una de les seves obres més marcianes és Escorxador 5. Adaptar-la a qualsevol altre format (cinema, teatre, òpera...) és, buf!, una proesa titànica. A l'hora de convertir-la en novel·la gràfica, però, els editors de Boom! Comics ho han tingut claríssim: han triat un dibuixant català, l'excel·lent Albert Monteys.

Ho trobo una decisió magnífica. Els catalans, ara mateix, som els relators més idonis per explicar, a la resta del món, què carai significa viure a dins d'un garbuix vonnegutià. Aprofitem-ho.