La crisi de la Generalitat, escenificada al Parlament català, s'ha atribuït a les disputes entre ERC i JxCAT pel lideratge de l'independentisme. Sense anul·lar la perspectiva electoral, la disputa no seria possible si el president de Catalunya s'hagués contagiat de la dignitat del càrrec. I no és així. Esquerra carrega salvatgement contra Quim Torra, inclòs el desdeny suprem de no aixecar-se de la butaca durant l'afusellament parlamentari del teòric número u, sota la premissa que la figura presidencial suscita una repulsió gairebé unànime en el territori que governa. Sí, fàstic és una paraula correcta.
L'acarnissament català amb Torra va desbordar temps enrere els confins del delicte d'odi. Ciutadans i altres constitucionalistes han d'esprémer els sarcasmes, per superar el desdeny independentista contra el seu president. L'estima comparada ha tornat a demostrar aquesta setmana, amb la gira triomfal de Junqueras i els seus companys d'empresonament pel Parlament. Fins els Rull i Turull semblen dotats d'un carisma arrasador, per comparació amb l'hereu legítim de Companys.
Malgrat els seus crítics, Torra es va defensar amb soltesa i gresca en el judici absurd davant del Tribunal Superior sobre la seva pancarta. No importa, Catalunya va tornar a negar-li el mínim reconeixement, és el president al qual estimen odiar. L'excel·lent programa satíric Polònia manté les formes amb el santoral catalanista, però es mostra descarnat amb un titular de la Generalitat assagetat sense cap prevenció. Aquesta unanimitat en la desqualificació no garanteix el bon judici, una virtut lluny de l'abast dels col·lectius. La satanització de Torra confirma l'extinció dels governants que gaudeixen d'una mínima estima popular. A excepció dels polítics bascos i de l'arraconat Núñez Feijóo, comparteixen la fossa en què Revilla ha estat l'últim a caure.
