El govern Torra ha sigut una legislatura perduda, sense rumb, sense govern. Els catalans ho saben com es reflecteix en el darrer baròmetre del CEO on una àmplia majoria opina que el Govern no ha fet res per resoldre els problemes dels catalans. El final resulta agònic amb unes baralles entre ERC i JxCat que són els darrers actes d'una comèdia dels horrors que dura massa temps. No convocar eleccions (sembla que volen esperar a l'aprovació d'uns pressupostos que ningú sap qui aplicarà) només pot ser el resultat de càlculs (de partits i personatges) que res tenen a veure amb l'interès dels catalans. Catalunya demana eleccions des de fa mesos i tot el que triguin a convocar-les serà més temps perdut i sols pot deparar-nos nous i deplorables capítols d'una lluita agònica.
Els darrers anys (sobretot des de la tardor del 2017) em semblen un seguit de creuaments en què es podien prendre diferents camins. Em recorden aquelles novel·les que arribat un punt podies seguir diferents vies cada una amb la seva història. Aquí estem cansats de moments històrics en què, casi sempre, hem seguit el camí equivocat. Deixi'm posar-los alguns exemples:
S'imaginen si el 6-7 setembre del 2017 els hiperventilats que van derogar totes les lleis haguessin fet cas a Coscubiela? No hauria calgut passar per l'espectacle del pseudoreferèndum i les seves conseqüències.
S'imaginen els hiperventilats que cridaven a dintre i fora del Palau el 27 d'octubre tenint un moment de lucidesa i deixant que Puigdemont convoqués eleccions? Ni 155 ni judici, entre altres coses....
S'imaginen que Llarena hagués acceptat l'extradició de Puigdemont per desobediència i malversació quan estava a Alemanya? Avui potser tindríem els líders (inclosos els fugats) condemnats per aquests delictes amb penes de presó ja complertes o a punt de complir-se i inhabilitats per un temps i no tindríem l'espectacle Puigdemont mentre Junqueras continua a la presó.
S'imaginen si després de la moció de censura ERC hagués aprovat els pressupostos del govern d'Espanya? Si el que volien era arribar on estem, potser era més fàcil.
S'imaginen si avui els independentistes (almenys ERC perquè els altres no saben no responen) fossin capaços de reconèixer que van menystenir més de la meitat de catalans? Els asseguro que seria un alleujament per als no independentistes però penso que també per molts independentistes moderats. Alguns no independentistes inclús sortiríem a cridar: «Ens tenen en compte, hem deixat de ser invisibles». Mai un gest hauria ajudat tant a destensar l'ambient, poden estar-ne segurs. I la taula de partits catalans, tan necessària, també tindria més recorregut.
Mentrestant, a Espanya tenim un govern que ha sortit amb força obrint molts fronts (des de Catalunya, passant pel front social, el de la justícia, el de l'ensenyament o el del canvi climàtic per parlar dels més emblemàtics) que no se sap si té prou força per abordar-los com voldria. El seu suport parlamentari és reduït i, a més a més, té una oposició de dretes que ha tornat a les trinxeres. Posaré només alguns exemples:
1.- Negociació amb el Govern català. La història es repeteix i tornem a estar com va passar amb la negociació amb ETA. Tots els governs inclòs el d' Aznar van negociar amb ETA amb una diferència. Quan ho feia la dreta els socialistes callaven i donaven suport a les negociacions, quan ho feien els socialistes la dreta deia que traïen les víctimes, que cedien no sé quantes coses davant els terroristes. Al final va ser la democràcia qui va vèncer ETA però quan governa l'esquerra encara intenten treure'n rèdits partidistes. Amb Catalunya està passant el mateix.
2.- Llenguatge i «finezza». La dreta (PP i Ciutadans) ha carregat de forma matussera contra el govern des del primer moment, cap període de cortesia, s'ha llençat contra el Govern amb paraules gruixudes pronunciades en to insultant, govern il·legítim, de comunistes, etc. Les dretes que han fet governs amb VOX (un partit d'ultradreta confés) critiquen el govern d'extremista sense cap pudor. Andreotti diria que els falta finezza.
3.- Creen problemes no existents per evitar tractar problemes importants. És el cas del pin parental. No hi ha hagut cap queixa però el presenten com un problema greu. És el cas de l'incident del ministre Ábalos i la viceministra veneçolana. Europa diu que s'han complert els protocols però ells continuen insistint a fer-ne un problema.
Una petita llum. En el cas del pin parental Ciutadans no hi ha donat suport, a veure si recupera la posició pròpia d'un partit liberal allunyant-se de Vox i PP.
Mentre escric sento que Puigdemont ha retirat la candidatura al grup dels Verds del Parlament europeu (per no perdre la votació). L'explicació de la líder dels Verds és clara, diu que és perquè no veuen que tingui voluntat de diàleg per resoldre el conflicte català. Ara potser alguns lectors entendran per què he insistit molts cops sobre els amics europeus d'en Puigdemont, els del partit flamenc company de grup de Vox. També he sentit com ERC deia que pensen anar a la taula de negociació amb la proposta de referèndum i amnistia i que no saben què presentarà el govern d'Espanya. Els socialistes tenen escrit que volen més federalisme (a concretar a la negociació) i una votació per ratificar-ho.
Per acabar voldria esmentar que Europa acaba de viure la separació dels anglesos. Al Parlament europeu hi ha hagut dolor i llàgrimes. Són molts anys de treball conjunt i qualsevol europeista sent un regust amarg. Veurem quines conseqüències té. Penso que cap de bona ni per a la UE ni per al Regne Unit. A més el Regne unit tindrà el problema d'escocesos i irlandesos que no van donar suport al Brexit i en surten perjudicats. També vull esmentar que a Itàlia hem tingut una alegria amb la derrota de Salvini a la regió d'Emília-Romanya. No és més que un pas en la lluita contra l'extrema dreta que vol destruir o reduir al mínim la UE, però és un pas important.
