El lloctinent etern dels socialisme espanyol d'americana de pana, Alfonso Guerra, era, ahir, el protagonista de l'editorial matinera del locutor de ràdio més escoltat de Catalunya, que, en una al·locució de cara molt llarga, solemne en excés, sostenia que les últimes paraules públiques de la mà dreta de Felipe González -«només visitaria [Quim] Torra si fos antropòleg» i «el Parlament [de Catalunya] està al costat d'un zoo»- demostren una manca de respecte absoluta cap a les institucions catalanes i bla, bla, bla que si la pàtria i la mare que la va infantar; a les vuit del matí, el prime time dels sermons radiofònics, el sentit de l'humor se'n va a l'exili.

A banda de dures (i tot el que es vulgui), les afirmacions de Guerra, en el fons, pesi a qui pesi, descriuen prou bé en què s'ha converit la cambra catalana els últims anys. Potser sí que l'autor de la celebèr­rima cita «el que se mueva no sale en la foto» abusa de la comparació matussera, però això no treu que els primers responsables de la degradació de la institució en són diputats que hi treballen (?), president (ara sense escó) inclòs.

La literalitat confirma que el Parlament no és zoològic; la realitat, que és de tot menys un fòrum de debat seriós, ja que les animalades són a l'ordre del dia i la dignitat, com el sentit de l'humor a la ràdio a les vuit del matí, n'ha fugit per cames. I això no és culpa de Guerra, que algun dia es retirarà de veritat, ni del txa-txa-txa: la niciesa moral que hi impera floreix als escons. En alguns despatxos de grups parlamentaris a vegades ressonen els brams que emeten búfals, bisonts i d'altres bestiasses, que en ocasions resulten més agradables d'escoltar que els exabruptes que es profereixen des de la tribuna per oradors que han convertit l'hemiscicle en un circ sense animals (a Barcelona està prohibit fer-los servir per a espectacles) ni carpa.

La crítica irreverent del vicepresident del PSOE de les majories absolutes aclaparadores és possible perquè des de la Ciutadella li han posat en safata. El Parlament està farcit de grans showmen que poca cosa més que el mico saben fer (metàfora) i força buit de polítics que fan. I aquí, a Catalunya, en comptes de perdre'ls el respecte -com fa Guerra amb desinhibició- els hem convertit en superherois quan, com a molt, se'ls pot comparar amb Superlópez o, el que dèiem, amb el mico simpàtic de Resacón 2.