La polèmica sobre els insults al món del futbol ha tornat a la primera línia de la palestra informativa. En aquest cas, el detonant han estat els crits i gestos racistes que alguns seguidors de l'Espanyol van dedicar a Iñaki Williams, davanter de l'Athletic de Bilbao, durant la passada jornada de Lliga. El tema comença a sobrepassar el tedi perquè s'hi entreveu un cert «postureig» entre els implicats; els jugadors ho denuncien ofesos, els clubs responen demanant disculpes i prometent mesures reparadores, i finalment els àrbitres, els comitès i la resta d'estaments responsables de vetllar per la seguretat i les bones formes dins el futbol, i per tant, també, de castigar actituds en teoria execrables com aquestes, a l'hora de la veritat actuen de manera molt laxa, empenyent el fet cap a un bucle absurd que només serveix per engreixar el problema.

El futbol no és ni el tennis ni el golf, no ens enganyem, i des dels seus orígens com a espectacle, sempre s'ha preocupat d'entretenir sense massa miraments les classes mitjanes-baixes. Anar a un camp de futbol i sentir crits i insults de tota mena contra el rival, agradi o no, sempre ha format part del xou. Us sona allò del panem et circenses? No puc imaginar el circus maximus romà sense un ambient de cridòria malsonant, que, juntament amb el vessament de sang, tothom entenia com a eina catàrtica per relativitzar les misèries contextuals. Amb això no vull justificar ni la violència ni l'insult en el futbol, només faltaria, simplement relato un fet heretat històric i cultural tan cert com obvi. Si el que toca ara és blanquejar el futbol, refinar-lo, civilitzar-lo a un s. XXI que ha de ser políticament més correcte, caldrà posar-s'hi de veritat, caldrà activar una reeducació i una predisposició de tothom per un canvi real que -siguem sincers- des que es va començar a posar l'accent sobre el tema, durant la dècada passada si fa no fa, al marge d'alguna tímida campanya de la FIFA i la UEFA, no he vist mai. I menys als camps de lligues i categories inferiors, ni als bars.

En aquest context tan visceralment productiu pel showbusiness, i descartada per inexistent l'opció de més i millor educació, quan algú engega o reactiva una nova croada contra l'insult durant els partits de futbol, em ve al cap l'insuperable Marlo Brando a La hora chanante cantant « Hijo de puta hay que decirlo más». Doncs això. Hi ha insults i insults, cert, però amb la que cau, i en un àmbit alhora tan privilegiat -no ho oblidem- on els contractes milionaris per donar cops a una pilota estan a l'ordre del dia, muntar el ciri de sempre perquè uns quants pallussos diuen o criden segons què quan aquesta conducta continua afavorint-se des de les entranyes de l'espectacle, per molt que en la majoria de casos respongui a una pueril voluntat de provocació i desconcentració del rival, tot plegat no només em sembla ridícul sinó sobretot insultant de veritat.