A la taula del davant, dos amics parlen. Alguna cosa em crida l'atenció, però no sé què és. Un diu una frase, l'altre reacciona. Es tira cap enrere i li dona la rèplica, el primer es tapa la cara i reformula el seu argument. Sembla que hi ha consens. Riuen, conversen. Hi ha alguna cosa que no em quadra. Me n'adono al cap d'una estona. Estan parlant. Sí, conversant. Veure dos xavals xerrar sense un mòbil sobre la taula que interfereixi constantment és, gairebé, una llegenda. La vida passa mentre nosaltres anem enganxats a la pantalla del cel·lular.

Ell està avorrit. Passa moltes hores a l'oficina i, cada nit, abans de quedar-se adormit, l'envaeix la sensació que la vida l'està esquivant. Un altre dia més, un altre dia menys. La rutina és com un pes sobre el clatell. L'únic que vol és que els seus fills no li donin molta murga, que la seva dona estigui de bon humor, estirar-se al sofà i fer zàping. Observar la vida dels altres és un petit plaer, encara que efímer. Res l'acaba d'enganxar. En una mà el comandament, en l'altra el telèfon. El seu polze passa d'aplicació en aplicació. Entra en xarxes, surt, refresca el correu i, fart, comença a revisar les fotos dels contactes de WhatsApp. Vaja, vaja. Una cosa crida la seva atenció, per fi. La seva excompanya de feina s'ha canviat el pentinat. Sempre li ha semblat resultona, simpàtica i, si no recorda malament, separada. Ell mira de reüll la seva parella, que també està immersa en el seu particular univers digital, i escriu un missatge: «Hola, estàs guapa a la teva foto». Xatejant, xatejant, sense saber com ha arribat fins aquí i, el que és pitjor, sense tenir gaire clar si això és el que realment volia, fa un temps que té una amant. Malgrat tot, segueix fastiguejat.

Llegeixo que als Estats Units un atracador puja a un tren i treu una pistola. Fa quatre crits i diu alguna cosa de l'estil «Mans enlaire, la bossa o la vida», però en versió segle XXI. Ningú li fa cas perquè tots els passatgers estan absorts en la pantalla del telèfon mòbil. El lladre frustrat baixa i la resta segueix consultant Twitter. Salvant les distàncies, això mateix fa una noia amb la qual coincideixo al gimnàs. Som diversos els que desitgem fer-nos amb la màquina per treballar els adductors des de la qual ella xateja. Escriu una frase, beu un glop d'aigua, fa tres exercicis i respon al seu interlocutor. L'excessiva afecció al mòbil ens ha desenganxat de les necessitats dels altres. Fins i tot de les familiars.

La mama i el papa estan de celebració. No es compleixen 25 anys de casats cada dia i avui van a donar-se un homenatge gaudint d'una caldereta de llagosta al costat del seu fill adolescent. Mentre piquen uns calamars arrebossats i unes olives, el noi remuga. Sembla que tenia un pla alternatiu molt més sexi que anar a dinar i a brindar amb els seus pares. El noi decideix demostrar el seu desdeny agafant el mòbil i capbussant-se en les seves múltiples aplicacions. La imatge, tot i ser actual, és estranya. Dues persones celebren la vida i un tercer s'aïlla en la seva bombolla del Clash Royale.

A tots els que presten atenció sense interferències, gràcies.