Sovint es diu que el capitalisme és el culpable del canvi climàtic. Aquesta afirmació parteix de la constatació que el consum pel consum, fenomen que s'ha acabat imposant a la nostra societat, no té sentit comú i ens arrossega a una dinàmica de malbaratament de matèries primeres sense fi.

Però definir que el capitalisme és el culpable del canvi climàtic implica que allà on l'economia és planificada no hi ha hagut culpa. Si mirem els països segons les seves emissions per càpita hi trobem de tot. El primer país emissor per càpita el 2017 era Aràbia Saudita amb 19,28 t/c seguit per Austràlia amb 16,9 t/c, Estats Units amb 16,24 t/c, Kazakhstan amb 16,07 t/c, Canadà amb 15,64 t/c, Oman 14,06 t/c, Turkmenistan amb 12,63 t/c, Rússia amb 11,76 t/c, Alemanya amb 9,72 t/c, Polònia amb 8,58 t/c, Noruega amb 8,44 t/c, Finlàndia amb 8,32 t/c, Iran amb 8,28 t/c... el primer patró dels països emissors és el de països productors de carbó, petroli i gas. El segon és el de països desenvolupats situats en paral·lels freds, com Canadà, Noruega, Finlàndia i Rússia. El tercer és el de països molt ineficients, com tots els que estaven en la influència de la Unió Soviètica. Per tenir una idea d'aquesta ineficiència comunista, a l'any 1988, pocs anys abans del col·lapse soviètic, Kazakhstan emetia 19,54 t/c, Rússia 17,36 t/c i Turkmenistan 11,53 t/c. L'enfonsament de l'economia dels països de la influència comunista els va portar a una davallada el 1998 a valors de Rússia 10,07 t/c, Kazakhstan 8,80 t/c i Turkmenistan de 7,26 t/c, per tornar a recuperar els valors actuals.

La conclusió dels patrons observats és que els productors de combustibles fòssils no fan esforços per estalviar-lo, els països capitalistes basen la creació del seu benestar amb un consum de l'energia sense fre i els països que han tingut economia planificada han basat el seu consum en el descontrol i la ineficiència del sistema. Per tant, dir que el capitalisme és el culpable del canvi climàtic és una conclusió excessivament simplista, com dir que només resoldrem el problema amb decreixement de l'economia.

La solució al canvi climàtic ha de venir de la mà de les lleis de mercat. És impossible canviar l'escenari actual de consum d'energia només amb voluntarisme. I molt menys amb una economia planificada. Corea del Nord, Cuba o Veneçuela no són exemples de res que funcioni.

Si l'economia de qualsevol règim econòmic s'ha desenvolupat fent un ús desmesurat a l'energia és perquè les economies no han internalitzat els seus efectes negatius. El poc que s'ha fet, per exemple posant un impost als combustibles a Europa, ha portat a diferències substancials entre els cotxes d'Estats Units i els europeus, amb molt menys consum. És el millor exemple per veure que, si es posa preu als efectes nocius del consum d'energia, l'economia tendeix a corregir-los.

Com es fa per internalitzar els efectes de la generació de CO2 a l'economia? Afegint-hi el preu del CO2 als combustibles. I quin és el valor d'aquest preu? El que permeti la disminució de les emissions desenvolupant tecnologies alternatives. Aquesta mateixa setmana vam comentar aquesta qüestió amb el xef Joan Roca, en un acte de Pimec sobre els ODS. El camí de la transició és un camí disruptiu, i per això ell s'hi sent a gust, perquè ell ja és disruptiu en tot el que fa.

Avui el preu del CO2 al mercat europeu és de 25 €/tCO2, però els francesos treballaven amb un preu de 87 €/tCO2 pel 2020, 250 €/tCO2 pel 2030, 500 €/tCO2 pel 2040 i amb 775 €/tCO2 pel 2050. Aquesta ruta s'ha vist frenada per les mobilitzacions dels Gillets Jaunes i ara estan mirant de reconduir-la.

El camí potser serà mixt, no només basat en la taxa de CO2. Per exemple, en el cas dels cotxes es poden acabar imposant als fabricants quotes obligatòries d'emissions, però caldrà considerar el valor del CO2 emès. Com us podeu imaginar, una acció contundent com la d'una taxa de CO2 de 100 €/t porta a efectes importants a l'economia: a un augment de preu dels béns i serveis, la qual cosa porta automàticament a reduir el consum, per tant a un decreixement si no és que aquest camí propicia noves activitats i treball, i a un augment de la productivitat. D'entrada si Catalunya ha d'invertir en energies renovables i millora d'eficiència uns 5.050 milions d'euros li permetrà estalviar-ne 4.800 milions en importació de combustibles, cosa que significa que no hi haurà pèrdua de riquesa i que alhora les inversions permetran crear nous llocs de treball.

El món que s'albira davant nostre és el d'una autèntica revolució, el d'una economia de mercat basada en el carboni com a eix central i això provoca angoixa, però alhora esperança de noves oportunitats pels joves. Cada vegada hi ha menys clima-escèptics, però aviat arribaran els que es resistiran a fer el canvi, a admetre que han de fer les coses de forma diferent. És per això que ara ens convé difondre un relat potent que permeti al país entendre la necessitat d'adaptar-se a un escenari diferent. I difondre un relat ambiciós implica necessàriament invertir en aquest tipus de pedagogia, per tant, posar-ho al pressupost de la Generalitat. I no miro ningú.