02 de febrer de 2020
02.02.2020

A toc de trompeta

02.02.2020 | 06:00

De la mateixa manera que hi havia, més en altre temps que no pas ara, actuacions que es regulaven a toc de campana. També n'hi havia, i encara en alguns ambients n'hi ha, que anaven i van a toc de trompeta. Principalment en l'àmbit militar; però també en alguns aspectes de la vida civil.
Quan a la nostra ciutat hi residia una nombrosa guarnició militar, i el nucli urbà era molt més reduït que ara, els tocs de trompeta es podien sentir en moltes ocasions i d'una manera molt destacada el toc de retreta, a primera hora de la nit, quan la ciutat ja estava en un gairebé absolut silenci. Les casernes d'infanteria i d'artilleria estaven situades en ple centre urbà. Respectivament en l'antic convent de Sant Domènec i en el també desamortitzat convent de Sant Francesc de Paula. El primer en el barri antic i el segon en l'inici de l'Eixample. El dia a dia de l'activitat castrense es desenvolupa a toc de trompeta. No sé si a algú que visqués en les proximitats de les casernes el podia molestar aquestes sovintejades audicions. Tot pot ser possible, encara que no em consta. El que sí puc assegurar que hi havia famílies que aquests tocs els servien de despertador o de rellotge per ordenar l'horari dels seus àpats, o alguna de les seves quotidianes activitats. És dir que, sense estar-hi obligats, també anaven a toc de trompeta.
Explicava un senyor que havia viscut en una casa del carrer dels Alemanys, la façana posterior de la qual s'obria a la plaça de Sant Domènec, que per un cantó sentien tots els tocs de les campanes de la Catedral i per l'altre els de les trompetes de la caserna d'infanteria. I aquesta ben regulada sonoritat no els causava cap molèstia, més aviat els ajudava a reglamentar la seva vida i gaudien sentint-se acompa­nyats. Eren temps en què no havia arribat encara la invasió turística, ni les persones que volen viure a la Girona arqueològica; però sense ser molestats pels sorolls que hi són tradicionals. Deia aquell històric resident que si patien d'insomni o es despertaven per alguna urgència fisiològica, se sentien acompanyats pel toc de les hores a càrrec de la campana Beneta de la Catedral. De bon matí els despertava el toc d'oració, també de la Catedral. I poc més endavant el toc de Diana que marcava l'hora de deixar el llit i començar a anar per feina. Era el moment en què soldats i també els veïns iniciaven la seva jornada laboral. Per a uns i altres el toc de trompeta els servia de despertador.
L'any 1946 s'estaven ultimant les obres del Seminari Menor, que el bisbe visitava sovint per controlar la seva bona marxa. Quan el prelat entrava a la plaça de Sant Domènec des del carrer dels Alemanys, el sentinella de la caserna donava la preceptiva veu, seguidament formava la guàrdia i el cornetí tocava la marxa que era de rigor.
També des de les galeries de les cases situades a banda i banda de l'Onyar es podien sentir, especialment en les hores en què la ciutat estava més silenciosa, les campanes de la Catedral, les del rellotge de l'Ajuntament, amb les seves reiterades repeticions no només de les hores, sí que també de cada quart. Si feia tramuntana, se sentia el pas del tren pel pont de Pedret. Si bufava vent del sud, es feia sentir el xiulet del tren de Sant Feliu. I tots els dies, però amb més intensitat si el vent era favorable, es podia escoltar el toc de retreta dels artillers. En ocasió de les grans festivitats, els tocs de retreta eren molt especials, molt més solemnes. Era el que se'n deia «retreta floreada». M'explicava un meu amic que vivia en una de les primeres cases del carrer del Carme, que des del balcó del seu domicili, els dies que, d'acord amb les ordenances, es tocava «retreta floreada», gaudia contemplant la banda de cornetes d'Artilleria desfilant, muntada a cavall, des d'un a l'altre dels aquarteraments del regiment. Els artillers disposaven de dues casernes: l'antic convent de Sant Francesc de Paula i el que s'havia bastit, l'any 1912 per a mercat de bestiar, i l'any 1917 l'Ajuntament l'havia cedit, per completar l'allotjament d'una unitat d'Artilleria, la presència de la qual es considerava un important benefici per a la ciutat. Entre un i altre dels dos edificis s'hi trobava el baluard de Sant Francesc, dintre el qual s'hi situava el parc d'Artilleria. I els dissabtes i per Fires se celebrava el mercat de bestiar, ran la muralla del baluard. Espai que coincideix gairebé exactament amb l'entrada principal de l'actual plaça d'abastaments.
De la mateixa manera que les campanes no eren d'ús exclusiu en l'àmbit eclesiàstic, sinó que també tenien altres aplicacions usuals, tampoc les trompetes i cornetes eren instruments exclusivament militars. També podríem esmentar una relació personal dels músics civils i els militars, ja sigui professionals o els afectats pel servei obligatori. Havíem conegut músics que en el temps de ser mobilitzats podien complir el servei formant part de la banda de regiment. I músics militars professionals que en dies que estaven lliures de servei actuaven en orquestres. Com també algun músic militar que havia sigut un bon compositor de sardanes.
Quan cadascun dels barris de la ciutat celebrava la festa major, amb sardanes i balls en ple carrer, els balladors feien un petit obsequi a la seva parella, en un ball que s'anunciava per sorpresa. Abans d'iniciar-se aquell ballable, un estrident toc de cornetí anunciava el Ball de Ram. Immediatament es posaven a la venda els obsequis i els bitllets per la rifa de la Toia.
Aquelles festes de barri variaven molt en la seva qualitat. Depenent de les possibilitats econòmiques d'un o altre barri. L'any 1935 el clavari i pabordes del barri del Mercadal, no tenien prous recursos per llogar una orquestra que havia d'amenitzar els actes de la festa que s'esqueia el mes d'agost. Alguns veïns que tenien una certa habilitat musical s'oferiren per formar un conjunt d'aficionats, que el director d'una orquestra professional s'oferí per dirigir. Però entre els improvisats músics no n'hi havia cap que s'atrevís a tocar la trompeta. I la solució es va trobar amb la participació d'un cornetí de la banda de regiment.
La pobresa d'aquella festa de barri es feu notar també en el Ball de Ram. Com que el clavari d'aquell any era el flequer del barri, l'obsequi que reberen les balladores va ser un llonguet farcit d'una llesca de pernil, el que ara en diem un entrepà. I la toia que es rifà, una barra de pa i un pernil. Un dels balladors, quan destapà el paquet de l'entrepà i veure el seu contingut, el llençà a la plataforma dels músics, amb una actitud de menyspreu. Un del públic li digué, en veu ben alta: Potser algun dia desitjaràs tenir això que ara llences. Encara no havia passat un any quan esclatà la guerra i ben aviat, un entrepà com aquell era un bé molt desitjat i difícil de trobar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook