03 de febrer de 2020
03.02.2020

Albert Soler troba Cortázar a Waterloo

03.02.2020 | 06:00

En la història del periodisme ja hi ha un lloc per a Albert Soler, entrevistador, cronista, columnista, satíric major del Regne d'Espanya i primer inter pares dels qui, en la seva llengua, el català, o en qualsevol de les altres llengües pàtries, es van prendre tan seriosament la realitat (del procés, principalment) que no han deixat de burlar-se'n.

Soler, home de faccions endolcides pel riure, però potent d'aspecte, poques bromes amb la seva musculatura, escriu al Diari de Girona, del seu poble, que és la capital de la Catalunya independentista a la qual fereix. El diari, segons ha dit en diversos fòrums i va repetir fa uns dies a Madrid el seu director, Jordi Xargayó, ha rebut senyals, de propers a Carles Puigdemont, perquè el faci fora de la seva plantilla, perquè el seu nivell de sàtira està per sobre del que pot tolerar la pell actual dels líders del procés. La filla d'un dels més propers al líder escapat li va enviar un missatge a Soler, amenaçant-lo de peculiar manera: «Si un dia et veig et miraré fixament als ulls». El seu pare, l'ara senador Matamala, va ser més directe: li va dir a Xargayó, que a més és el seu veí, que ja era hora de deixar-lo caure...

Però aquí està Soler, i aquí està el Diari de Girona (editat per aquest grup, Prensa Ibérica) cada dia, recollint cròniques, entrevistes, columnes, que són del més saludable que s'ha publicat en aquest país almenys des que Julio Camba va ser succeït, en el món de les columnes periodístiques, per Manuel Vázquez Montalbán i per Juan Marsé a l'inoblidable Por favor.

Ara un grup d'admiradors de Soler ha patrocinat la publicació del llibre Estàvem cansats de viure bé. L'altra cara del procés, que és el que, davant d'un públic rialler fins a la riallada, es va presentar recentment a la llibreria Blanquerna de Madrid. Hi havia cert interès per veure com aquest centre cultural tan entrayat amb els interessos de la Generalitat acolliria aquest diable a qui els Puigdemont voldrien tornar al paradís, però no va passar res més que rialles i festes, acompanyant a la sàtira que tant Soler com el seu col·lega Ramón de España van exhibir amb un hilarant mestratge.

Van tenir la gentilesa de demanar-me que intervingués. En l'estrada vaig ser un espectador més dels intercanvis España-Soler, però com que em tocava dir alguna cosa vaig recórrer (com ja havia avançat el director de Diari) a certa serietat de la metàfora literària per explicar-li a la gent (i explicar ara) fins a quin punt la sàtira és un alt gènere literari, que requereix eines que no són només resultat de la burla, sinó de l'anàlisi rigorosa, inclement, de les estupideses que van armant-se en la societat de tal manera que el més inversemblant i el més estúpid acaben semblant dites sagrades. Igual que els Beatles a Qué noche la de aquel día, el que fa Soler és deixar nus a Puigdemont i els seus, llançant pel vàter del tren tanta solemnitat amb què han volgut vestir la seva xarlotada.

El llibre té 313 pàgines. Cadascuna, gairebé, és la reproducció d'una crònica. L'escriptura de Soler fa que cadascuna contingui, a més d'un leit motif, com manen els cànons, una història, i aquesta història es llegeix, com passa amb els textos de Raymond Chandler, sense que perdis l'alè i amb tanta intensitat que aquest segueix, de la mateixa intensitat que quan vas agafar la primera respiració. I no se'm va acudir millor imatge que associar aquest meandre infinit que constitueix el llibre a l'estructura de Rayuela, de Julio Cortázar.

A Rayuela l'argentí (que va néixer a Brussel·les, per cert, a prop de Waterloo, on Puigdemont no voldria llegir Soler, però cada dia l'espera amb les ungles de matar) troba cada dia (cada nit) una alarma més, una raó més per seguir somiant, i els seus materials són el fum i els somnis, i els malestars de l'infant Rocamadour. En el llibre de Soler, Rocamadour, aquell nen sofrent, és el procés, un mal nascut al voltant de 2006 i que ha tingut la virtut d'exposar els catalans a un exercici despietat de taula de ping pong de bons i de dolents.

Assegut a la cadira de pista d'aquesta boxa per la qual es transita amb totes les gammes de l'estupor, Albert Soler va armat d'arguments de Chaplin, Groucho o Guillermo Cabrera Infante, ja que sempre que puja el suflé de naftalina ell té l'humor que condecora la seva escriptura amb l'alegria amb què afronta el fet que la filla de Matamala amenaci amb mirar-lo fixament als ulls. Periodistes de tot el món, uniu-vos: llegeixin Albert Soler i veuran que és cert que el periodisme (de sàtira) no ha estat empassat pel políticament correcte i per la solemnitat impostada de les tertúlies. La bona escriptura de Soler és un senyal de fum que caldria seguir per recuperar l'alegria de ser periodistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit