03 de febrer de 2020
03.02.2020

El consens polític: Entre la utopia i el mite

03.02.2020 | 06:00

Francisco Fernández Marugán és l'actual defensor del poble, càrrec al qual va accedir després de succeir Soledad Becerril, el mandat del qual va expirar fa ja més de dos anys i mig. Ocupa aquesta institució «en funcions», atès que no s'ha pogut renovar aquest lloc. D'acord amb la Llei Orgànica que regula aquest òrgan, es necessita una majoria de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat o, subsidiàriament, si no s'obté aquest suport, tres cinquenes parts del Congrés i majoria absoluta del Senat. Això vol dir que, al menys, es requereixen dos-cents deu vots de la Cambra que representa a la ciutadania per poder triar un successor.
L'actual president del Tribunal Constitucional, Juan José González Rivas, la vicepresidenta, Encarnación Roca, i els magistrats Andrés Ollero i Fernando Valdés van concloure el seu mandat el 7 de novembre de 2019, per la qual cosa han de ser renovats perquè el seu espai en l'òrgan jurisdiccional sigui ocupat pels nous membres elegits pel Congrés dels Diputats. A hores d'ara continuen exercint les seves funcions, tot i tenir el mandat caducat, tenint en compte que ni tan sols s'ha iniciat el tràmit per a l'elecció dels seus substituts per l'Assemblea Parlamentària. També per a aquesta renovació es requereix una majoria de tres cinquenes parts de ple, és a dir, novament el número de dos-cents deu vots, com a mínim, per tirar endavant els nous nomenaments.
Tots els membres del Consell General de Poder Judicial tenen el seu mandat expirat des de desembre de 2018, així que acumulen més d'un any exercint les seves competències, tot i que el temps previst per a l'exercici de les seves funcions va prescriure fa més de dotze mesos. De fet, i gairebé com a senyal de protesta per la situació, el ple del CGPJ va acordar fa unes setmanes paralitzar el nomenament de càrrecs judicials a l'espera d'una ràpida renovació de la institució. No obstant això, perquè això passi, ens trobem novament amb la necessitat que, tant al Congrés com al Senat, s'arribi a la majoria de les tres cinquenes parts de tots dos hemicicles.
La constant apel·lació que determinades institucions rebin un suport tan elevat dels representants parlamentaris deriva d'una crida al consens, així com de la necessitat que l'elecció no estigui mediatitzada per una limitada majoria ideològica. Abans al contrari, s'espera que el suport generalitzat de diferents creences polítiques evidenciï que l'elegit aglutina en la seva persona el beneplàcit de diverses sigles, programes i idees i concloure així que la seva figura és apta per exercitar les seves funcions al marge de les pugnes partidistes i de forma imparcial i independent. Aquestes bones intencions previstes en les normes s'han anat desvirtuant i fins i tot prostituint per la funesta pràctica dels principals partits de repartir-se les butaques per quotes com qui es reparteix un botí, per traslladar a òrgans no polítics la sospita que sí que existeix una vinculació entre la naturalesa política de l'òrgan que designa i la funció tècnica que ha d'exercir l'elegit, que afecta d'aquesta manera la pròpia essència de la separació de poders proclamada en el nostre text constitucional.
La desafortunada idea de traslladar els efectes de la representació política que fonamenta la pròpia existència d'un Parlament a altres institucions que res tenen a veure amb la funció representativa, suposa una distorsió que esquerda els principis, valors i fonaments del nostre model constitucional. La legitimitat democràtica, venerada, aclamada i respectada quan es reflecteix en òrgans polítics com són els parlaments i els governs, es torna en un estrany i tòxic company de viatge quan es pretén traslladar a altres organitzacions allunyades de la tradicional contesa partidista. De fet, des del Consell d'Europa reiteren una i altra vegada les recomanacions a Espanya per canviar aquest criteri d'elecció, sense escoltar els que tenen la capacitat i legitimitat per canviar aquesta situació.
A més, a l'anterior problema se n'hi afegeix ara un altre derivat de la impossibilitat d'arribar a aquesta xifra mínima de dos-cents deu vots al Congrés, fruit de la polarització en, almenys, dos blocs pel que es veu irreconciliables. Si ajustadíssima va ser la majoria simple que va triar Pedro Sánchez com a president del Govern (167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions), l'absoluta (a partir de 176 vots) es veu com una quimera i la de tres cinquenes parts (de 210 en endavant) com una utopia d'èpoques en què el consens, la responsabilitat i la política d'Estat se situaven per sobre i per davant de qualsevol prioritat partidista. La total incomunicació entre els anomenats «bloc de dretes» i «bloc d'esquerres» perpetua una anomalia del nostre sistema constitucional, amb institucions esperant la seva renovació sense esperança i a càrrec de persones que no haurien de seguir ocupant els seus llocs. Hi va haver un temps en què la política servia per solucionar els problemes de la societat. Avui dia, tan sols perpetua aquests problemes i, de vegades, en genera de nous.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook