Ja tornen a parlar d'eleccions properes. Encara no ens hem acostumat a «situar» els noms dels polítics; a les moltes i, de vegades, confoses línies que definiran i guiaran el nostre futur immediat -el llunyà encara és més embrollat-, que ja s'ha tornat a embolicar la troca i d'aquí a poques setmanes haurem de destriar una nova madeixa de postulats polítics. I encara sort que, en realitat, només en són dos els qui relliguen l'embolic. Els altres, ara per ara, només tenen un paper secundari, de comparsa. Fins que un dia, els qui maneguen, relliguen i destrien l'embolic s'adonin que el món s'ha capgirat, i es trobin, de cop i volta, amb allò que per a ells era impossible: que els resultats els apartin del seu paper decisori en la tria de possibilitats polítiques, en les combinacions del poder.
La veritat és que, si m'he de guiar pel que palpo al carrer, aquesta vegada ens podríem trobar amb una sorpresa. Potser petita, però sorpresa. Perquè la gent, massa gent, ja n'està tipa, està farta de tantes conteses i, sobretot, de tantes promeses incomplertes, buides. Dels d'aquí i d'els d'allà. I en alguns casos, potser no ha estat per falta de voluntat, sinó per no saber com convertir-les en accions polítiques concretes. Cada cop més, la fartada ve de descobrir la inconsistència d'aquestes promeses, fins el convenciment que només són «el camino que se hace al andar», en lloc d'«el andar que nos lleva al camino». O dit d'una altra manera: unes promeses que només són la pols d'un camí que no va enlloc perquè no existeix. I això que en diem «la gent del carrer», és a dir, els autèntics protagonistes de la situació, cada cop són més conscients que, amb massa freqüència, no hi ha camí. La pols el va amagar. Potser per sempre.
