Com més èxit aconsegueix una obra intel·lectual, més grans semblen les probabilitats que el seu autor sigui acusat de plagi. Que ho preguntin si no a Dan Brown, autor entre altres del best-seller El codi Da Vinci, del qual ha venut més de 40 milions d'exemplars des de la seva publicació el 2003. Quatre anys després, un tribunal d'apel·lacions a Londres va desestimar un recurs contra la sentència del jutge de primera instància, que havia rebutjat que el cèlebre novel·lista els hagués copiat porcions d'un llibre sobre una temàtica similar, titulat The Holy Blood And The Holy Grail. Les suposades víctimes al·legaven que Dan Brown els havia copiat el tema del llibre, un relat sobre la vida de Jesús bastant diferent del que estem acostumats a sentir. Debades. Semblantment, un tal Jack Dunn va atribuir a Brown el plagi del llibre del primer, The Vatican Boys (1997). Novament, la demanda es basava en la semblança entre els respectius arguments de les obres. Tampoc aquesta reclamació tingué una bona acollida pel jutge. A l'altra banda de l'Atlàntic, una demanda anàloga va córrer idèntica fortuna l'any 2005. Malgrat que les idees o els temes literaris es puguin assemblar, no estan protegits pel dret de la propietat intel·lectual, va concloure un jutge de districte federal als Estats Units.

De vegades, les acusacions de còpia es refereixen a treballs molt més modestos. Sense anar més lluny, els professors de la Universitat de Girona estem ja habituats a enfrontar-nos a l'ocasional manca d'inspiració que sovint es palesa en la reproducció mimètica de l'obra aliena, en forma de treballs estudiantils. Hi ha qui assumeix la possibilitat de suspendre una assignatura o de patir una obertura d'expedient si es descobreix el frau, sigui aquest causat per l'extraordinària i urgent necessitat, la manca d'inventiva, l'amor al risc o qualsevol altra raó. No manquen tampoc les companyies que ja ofereixen la realització de treballs acadèmics de tot tipus, a canvi dels emoluments corresponents, fins i tot amb garantia de no ser detectats com a plagi, fenomen davant del qual els correctors es veuen obligats a perfeccionar les seves habilitats detectivesques.

El supòsit és encara pitjor quan qui plagia és un professor. Estem parlant del pecat capital del món acadèmic. Doncs bé, el Tribunal Suprem acaba de concloure en una Sentència de 16 de gener d'enguany que un professor no està autoritzat a copiar fragments de l'obra d'un estudiant, encara que es tracti d'un treball dirigit pel mateix professor. Quan les idees transmeses, diu el tribunal, s'exposen de manera pràcticament literal, el demandat no es pot escudar en què aquelles constituïen un coneixement comú per a negar l'originalitat del treball copiat. «El plagi es verifica amb la reproducció literal del text», sentencia. Poc importa que el director del treball hagués pogut contribuir al treball de l'alumne, mitjançant idees, orientacions o suggeriments. Si no és que, puntualitza el Suprem, que el professor ja hagués publicat abans les parts del treball en qüestió objecte de la còpia.