Com hem d'interpretar la subcultura? Una de les maneres més òbvies és valorar-la en termes estètics ortodoxos. Així és com s'ha arribat a defensar el pop, tant el gènere musical com l'estil gràfic, com un moviment tan distingit com qualsevol de l'art elevat, sense cap afany rebel, sinó amb un to feble i convencional.
Les subcultures manifesten la cultura en un sentit ampli, com sistemes de comunicació, com formes d'expressió i representació. S'ajusten a allò que els antropòlegs estructurals van definir com a «intercanvis codificats de missatges recíprocs». Si els estils subculturals poden ser considerats art, ho seran dins i fora d'uns contexts particulars, no com a objectes intemporals, jutjats per criteris immutables de l'estètica tradicional, sinó com a apropiacions, robatoris, transformacions subversives?
Com han destacat teòrics de la talla de Jonathan Culler o Dick Hebdige, aquests estils es creen, s'adapten i són finalment desbancats. Cap subcultura es lliura del seu cicle de resistència i desactivació. Aquesta sèrie s'inscriu dins de les grans matrius comercials. La desviació subcultural perd el seu sentit a les aules, els tribunals o els mitjans, quan els objectes secrets passen a exhibir-se per tot arreu. L'estil perd les seves connotacions desagradables i es torna apte per al consum massiu.
