Cartes

Carlos Palos Peñarroya Girona

Potser el problema de la cultura no és el 2 per cent sinó el criteri d'alguna entitat municipal, com la de Girona, que té un curiós concepte de cultura.

Vaig presentar una sol·licitud de subvenció per a un projecte de titelles de carrer per portar a terme als barris marginats, centres de discapacitats, etc.

La proposta, valorada sobre deu per l'Ajuntament, va rebre tres punts de valoració. Algunes de les qualificacions, sempre sobre deu, són: «creació noves propostes i àmbits d'actuació»: 1; «inclusió de gènere»: 0; «foment participació»: 2; «promoure formació per a la presa decisions»: 1; «activitats amb contingut mediambiental»: 0; «afavorir la participació de joves amb NEE»: 0.

Crec que la cultura no es mereix ser jutjada amb aquests criteris ni per aquestes persones, o potser el problema és que els tradicionals titelles de carrer ja no són ni originals, ni igualitaris, ni participatius i ja no agradan ni als nens ni als joves amb necessitats educatives especials.

El Brexit és com un virus?

Xavier Serra Besalú Girona

Dos tòpics d'actualitat: Brexit i virus. I una reflexió relacional en forma de pregunta: El Brexit podria esdevenir una pandèmia? Es pot encomanar i estendre?

Podria ser, però tenim la vacuna, un remei consolidat: una millor educació. I, juntament amb la formació, la comunicació correcta.

Si s'explica com cal, com havien somniat el «pares fundadors» -i ja abans Leibniz i altres-, la unió dels Estats i regnes d'Europa ha de ser indubtablement bona per a tots nosaltres i per a la humanitat: drets, dignitat, respecte de la diversitat, justícia social i empara, etc. Només l'egoisme o el populisme -que són letals- en desfiguren el sentit.

Convé actuar a l'escola i als «media». M'ha alegrat molt assabentar-me que a la biblioteca pública Rahola de la ciutat de Girona comencen unes xerrades obertes amb aquet títol: «Coneixes Europa prou bé?», amb ponents ben preparats. Veig que la primera serà el dilluns 10 de febrer. Només quan es coneix bé quelcom o algú se'l pot estimar, oi?

El retrocés del dret a la vida

Jesús Domingo Martínez Girona

Durant la segona meitat de segle XX, la reacció davant els horrors que van significar les guerres mundials i l'eliminació sistemàtica de persones humanes va portar a una forta presa de consciència sobre la decisiva importància del dret a la vida. En aquests primers vint anys de segle XXI pot observar-se un progressiu retrocés en el reconeixement del dret a la vida, que és considerat com relatiu i reglamentable. Així, l'imperatiu biotecnològic s'imposa perquè el respecte a la vida cedeixi davant l'expansió d'una autonomia individual ­exacerbada.

Aquest retrocés s'ha verificat en molts debats sobre l'avortament i l'eutanàsia a tot el món en l'última dècada, però particularment a Amèrica Llatina. Podem esmentar la sentència de la Cort Interamericana de Drets Humans que va sostenir que l'embrió humà no era persona i que, durant l'embaràs, tenia dret a la vida només en forma gradual i relativa. Un clar retrocés en el reconeixement al dret a la vida humana des de la concepció fins a la mort.

Fins a quan?

Lluís Torner i Callicó girona

Tot i que aquesta pregunta ens la podríem fer arran de la delicada situació actual del nostre govern, i que també podríem fer-la extensiva, un xic, a la de l'Estat, en el present escrit no volem parlar d'aquests temes, massa que se n'està parlant. Ens referim a la pregunta que es fan alguns botiguers i veïns de la plaça del Molí. És respecte a l'edifici de l'antiga Central Elèctrica que, d'un temps cap aquí, el nostre ajuntament, ha començat a fer-hi obres, diverses vegades, i han anat quedant empantanegades. Fa uns tres anys que hi ha posada una tanca, que havia de ser provisional i sembla talment definitiva.

Si per un costat les fotografies, que pretenen dissimular la tanca, mostren bonics racons de la ciutat, per l'altra donen una mostra de descurança ciutadana. Els veïns es queixen que darrere aquest tancat s'hi acumula brutícia i fins en surten certes bestioles; a més com que els grans finestrons estan oberts, el so del corrent de l'aigua de la séquia és molt molest, hi ha una pobra senyora gran, que no pot dormir a causa de la fressa. Ho han denunciat, ens diuen, però no se'ls fa cas, i ja no saben què fer.

Prenen exemple de l'edifici que hi ha al costat, on s'ha fet una obra molt més difícil i delicada, a càrrec d'una empresa particular, que no ha durat gairebé més d'un any i fa goig de veure, i clar! no se'n saben avenir.

Ja sabem allò que diu la dita de «las obras de palacio, van despacio», però tant?

Fins a quan? Es pregunten els veïns. En aquest cas, el parer és general.