Quan ets petit, la maldat no té grisos: el Mal és absolut i està clarament diferenciat del Bé perquè així es concep a la majoria de ficcions amb què t'entretens, o s'encarna en aquelles accions quotidianes que et diuen que no has de fer i, per tant, són el paradigma d'un suposat mal camí. La divisió et funciona durant els primers anys de la teva vida, perquè permet crear els refugis necessaris per no haver d'afrontar ambigüitats ni ambivalències. Posar nom a la cosa sempre és fàcil que discutir-ne els clarobscurs. Mirem de ser bons perquè no volem ser dolents, i és d'aquesta manera com percebem el nostre entorn. Bons amics, mals amics; bones persones, males persones. I és així de fàcil en alguns casos, però no en tots, ni encara menys amb tanta contundència; el que passa, moltes vegades, és que confonem el que no entenem amb una manifestació de la maldat. Amb el pas del temps t'adones que les coses no són tan senzilles i aprens a discernir amb més precisió els matisos de categories i atributs. Però també et fan molt més conscient de les disfuncions de les persones amb qui acostumes a cohabitar. No, el món no es divideix entre bons i dolents, però sí, resulta que hi ha persones malvades. Efectivament hi ha les de manual, aquelles que volen fer mal als altres perquè va implícit en la seva manera de ser i de fer, però també n'hi ha de més subtils, més sibil·lines, i que tens més a prop del que et penses. Potser no fan grans proclames per destruir el món com passa a les pel·lícules de James Bond però de mica en mica van degradant el teu, de món. Ho fan qüestionant totes les teves decisions, opinant dels altres amb una perversa frivolitat, erigint-se en la mesura de qualsevol tema. Certifiquen amb alegria el que està bé i el que està malament sense tenir en compte que aquesta superioritat moral desactiva, justament, tota legitimitat per fer-ho. No atenen a detalls perquè no els importen: ja han decidit qui és què, han dictat sentència. Aquesta és la veritable maldat. Acceptar que existeix, que la tens a prop i com és de nociva, és segurament un dels exercicis més dolorosos de la vida adulta, perquè assumir-ho implica, al final, acceptar el tipus de persona que som. Quan veiem la maldat aliena, la permetem per lleugeresa o tenim l'impuls de combatre-la? En la resposta a aquesta pregunta hi ha la nostra síntesi, la nostra identitat.
