«Només l'Esperit, si bufa sobre
l'argila, pot crear l'home.»
( Antoine de Saint-Exupéry )
n poema de Joan Teixidor, titulat Besalú, es llegeix molt bé com un cant a l'esperança: «Vaig resseguint l'escorça dels arbres que no cauen, si passo comptes penso que no he viscut en va, alguna cosa queda per als altres que vindran».
Quan la crònica del país va marcar bé l'atenció social a la gent gran, les associacions dibuixaven projectes sobre l'argila i la bona voluntat institucional els va convertir en pedra de construcció. Una creació, doncs. Els casals nous sortien merescudament a les bones notícies. Però algú havia de posar-hi més ànima, aire de proximitat, la feina de gota a gota, amb agenda i rellotge. El voluntariat i la gestió puntual van donar continuïtat a aquella obra creada. I a partir de Besalú el nom de Joan Gratacós aviat va arribar a ser una referència a tot arreu.
Voluntari ve de voluntat, però encara no n'hi ha prou, cal cordialitat, que ve de cor, per a realitzar una presència en el treball social. Les administracions poden ser tibades i distants, i el treballador del tema social aporta la naturalitat; afegim-hi un somriure comprensiu, vertader, fiable, i tindrem el perfil d'un bon amic de tothom que es deia Joan Gratacós. En una entrevista del 2016 a Revista de Girona va contestar a una pregunta que se li feia: «Voluntari és una persona despresa, que se sap sacrificar, que veu la realitat de la vida i col·labora».
A aquest món tan ampli que es diu «gent gran» va dedicar-li un brillant servei, tant des de l'altura de la Federació d'Associacions com fins a les tasques més amagades. Però encara li quedava temps per a dedicar-lo a uns altres àmbits, tanmateix ben diversos: col·laborador de Ràdio Besalú com a responsable d'un programa de l'associació Donants de Sang, que ell presidia, i es titulava, precisament, Gota gota; participava a l'organització de la Festa de la Ratafia; i se'l podia reconèixer entre els actors de les diverses escenificacions que es fan, com Besalú medieval, Aquesta nit Besalú i d'altres; i es podia sentir molt honorat dels 30 anys que va exercir de jutge de pau de Besalú, especialment a les cerimònies de casament, que no es limitava a signar l'acta sinó que a cada celebració preparava curosament unes paraules sempre adeqüades als contraents. I era poeta i el seu llegat és d'un centenar de poemes, entre els quals una sèrie dedicada als arbres de la nostra terra. Però no és aquest l'espai per escudrinyar en definitiu i posar en lletra de motlle tota l'activitat diversa d'en Joan Gratacós; apuntem el suggeriment que a Besalú han de pensar en aquesta explicació detallada que resultarà sorprenent, senzillament exemplar, com aquella llàntia bíblica que «s'encén perquè il·lumini tots els que són a casa».
Avui el Fluvià és el riu Vermell d'aquella cançó que ens vol fer companyia quan un gran amic i excel·lent ciutadà se'n va lluny d'aquí. Però el record de la vall on va realitzar uns treballs d'autèntic civisme no l'esborra la pols del camí. El record i l'obra de Joan Gratacós, tan ben arrelats, fan veritat el vers del poeta, hi ha arbres que no cauen.
