Potser no s'hi han fixat però hem començat l'any amb una tendència clara a viure permanentment envoltats de catàstrofes, de vegades reals i de vegades augmentades per aquest nou vici social de voler retransmetre segon a segon qualsevol cosa que ens passi. El coronavirus està essent, sense cap mena de dubte, la màxima expressió de la retransmissió en directe i exhaustiva de tot allò que pot semblar l'anunci prematur d'una gran catàstrofe. Hem convertit un malaltia que afecta una part molt i molt minsa de la població xinesa en l'anunci de la fi de la humanitat i hem aconseguit que un munt de friquis s'estiguin hores i hores davant la pantalla per veure i viure en directe com es construeix un hospital. Fins i tot, una simple roda malmesa d'un avió és difon en directe i es converteix en una potencial catàstrofe aèria sobre Madrid, mobilitzant fins al darrer servei d'emergència de la capital. Un apunyalament passa a ser l'atemptat terrorista més rellevant o un temporal ens omple d'informacions d'alerta i de mesures de precaució en indrets on no hi ha cap mena de risc.

Sap greu per aquells i aquelles pobres periodistes que han de dedicar la seva vida i esforços a un presumpte servei social, i que ara han d'estar de guàrdia les 24 hores del dia, pel simple fet que tot pren tanta dimensió que requereix programes especials i retransmissions contínues i un seguidisme absolut d'allò que surt a les xarxes socials, sigui cert, sigui fals o no sigui.

No ens adonem o no ens volem adonar que a aquest pas farem de l'anècdota el fet del segle i que estem destinats a viure amb l'ai al cor cada minut, pel simple fet que cada minut passen coses, que es poden dimensionar i convertir en un fet extraordinari com si no hi hagués res més rellevant.

Abans, de tot això en dèiem exageració; ara, hauríem de dir-ne espectacle o malaltia informativa greu. Potser sí que hauríem de declarar una pandèmia de tot plegat i aïllar uns quants fins que es curin.