06 de febrer de 2020
06.02.2020

El valor de la terra i l'aigua

05.02.2020 | 23:54

Després de la sotragada del temporal de llevant insòlit al mes de gener ens posem les mans al cap sobre la debilitat de les construccions humanes davant la natura desbocada. Vaig escoltar amb atenció diversos experts, entre ells Narcís Prat i Tomàs Molina. El canvi climàtic ja és un fet i no se sap ben bé quines conseqüències tindrà. Tothom està d'acord, però, que els episodis extraordinaris deixaran de ser-ho. Sovintejaran casos extrems: molta pluja, molta secada, molt vent, etc.

Mirant a distància el planeta ja es preveu que en les àrees perjudicades de forma definitiva en aquest cicle climàtic es produiran moviments migratoris cap a zones més benignes. Moviments imparables per més fronteres que s'hi posin. Mirant més a curta distància a Catalunya, en aquest angle de muntanya pirinenca i mar escalfada, caldrà dissenyar les actuacions humanes sota nous paràmetres. A Catalunya ens agradaria ser Holanda econòmicament i política, però no ho som ni ho serem geogràficament amb una bona part del país inundable estructuralment i, per tant, amb actuacions faraòniques des de fa temps per preservar-lo. A Catalunya, tenim un 90% del territori per sobre del nivell del mar amb altitud suficient per no patir. Ara bé, la major part de la població s'ha concentrat a la costa i hi ha una extensió singular de terres molt inundables al delta de l'Ebre i altres zones de dejecció de rius del sistema hidrogràfic del Pirineu Oriental.

Probablement els nuclis de ciutat costanera hauran de protegir-se millor i diferentment de com s'ha fet fins ara. Però caldrà canviar criteris a l'hora d'autoritzar passeigs marítims que es mengen les platges, ports nàutics que canvien el curs d'arrossegament de llims i sorres, activitats agrícoles o turístiques que han ocupat franges de seguretat ambiental a prop del mar.

Els científics, per exemple, amb relació al Delta són partidaris que el sector públic compri la franja d'arrossars més tocant al mar per permetre que hi actuï la dinàmica natural, que és la que per arrossegament, onatges i ventades origina les dunes mòbils que actuen de veritables dics de contenció i darrere les quals es formen basses i aiguamolls que fan de reserva esmorteïdora de temporals. Pel que fa a les costes, a les quals els ports han deixat sense capacitat de recollir arrossegaments, temo que caldrà retrocedir les àrees d'ús; i alhora preveure la immersió de blocs davant de la línia litoral que alhora actuïn de reserva piscícola i així evitar la inutilitat de la reposició anual de sorra feta artificialment a moltes platges.

Pel que fa als rius, continua la baralla entre conservacionistes a ultrança i intervencionistes. Per a alguns s'hauria d'eliminar l'acció humana i no deixar-ne rastre. D'altres intervindrien en tot el recorregut dels cursos d'aigua. Crec que el sentit comú ens hauria de guiar en relació amb la política sobre rius. Els pantans, per exemple, tan criticats per les opcions més conservacionistes, han impedit riuades destructives i han facilitat cabals bastant regulars dels rius catalans, i això ha facilitat una diversitat biològica com a mínim diferent però igualment rica a les lleres que si estiguessin sotmeses a l'estrès del clima mediterrani: llargues secades o pluges torrencials descontrolades. I què direm de les rescloses? Que són una nosa? Potser sí, però també creen nombrosos i notables gorgs que no existirien i que alhora faciliten una fauna que no hi seria. Que seria bo facilitar els passadissos ecològics? Sí. Però amb inversions relativament menors es poden garantir rampes i alhora facilitar fins i tot la reutilització de rescloses per a la generació hidroelèctrica, ja que estem d'acord en la producció difusa d'energia renovable.

I a les lleres, què? Les infraestructures viàries han de ser respectuoses amb els àmbits dels rius crescuts, han de permetre la rehabilitació dels boscos de ribera com a passadís ecològic. Cal, però, prohibir tota activitat humana pel fet que s'inundin reiteradament? No era el Nil el riu que gràcies a les inundacions anuals permetia tenir una agricultura rica? Personalment, crec que només per raons estètiques o d'ús ciutadà té sentit eliminar les hortes d'alguns trams de riu molt urbans. L'hortolà, sempre que se li marquin criteris de no posar andròmines en la seva parcel·la, ja sap que li tocarà una inundació periòdica. Crec que fins i tot l'ACA és massa rígida pel que fa a establiments productius, no d'habitatges, en zones que s'han inundat un cop cada cent anys. El propietari que aposti per una nau industrial en un terreny amb una periodicitat ics d'inundació, ha de saber a què juga i només posa en risc el seu patrimoni material –i per tant no pot demanar compensacions–, perquè avui dia, amb els mètodes de vigilància tecnificada, només solen rebre danys personals els qui, malgrat ser avisats, s'arrisquen a circular en moments que no toca.

Pagesos, ramaders, industrials, ciutadans, ecòlegs, urbanistes, enginyers, polítics, davant d'una realitat inqüestionable: el canvi cap a un clima mediterrani extrem, caldrà consensuar quin model de país, amb els seus rius i costes, dissenyem a partir d'ara i què caldrà rectificar o aprofitar d'allò que s'ha fet fins ara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit