07 de febrer de 2020
07.02.2020

Kirk Douglas i Catalunya

07.02.2020 | 00:07

Va ser de boca de Kirk Douglas, en la pell del coronel Dax de Senderos de gloria, que vaig sentir per primer cop la sentència de Samuel Johnson: «El patriotisme és l'últim refugi dels canalles». Johnson seria un vividor –això ho vaig saber molt després–, però era tan perspicaç que va retratar els llacistes fins i tot abans que existissin. A Catalunya s'han refugiat en la pàtria Jordi Pujol en l'afer Banca Catalana, tots els líders nacionalistes que l'han succeït, tots els polítics –presos, fugits o encara en llibertat– que enarboren l'estelada com a última raó, i tots aquells que no tenen altre discurs que la republiqueta, o sigui la seva pàtria imaginària. De canalles, com es veu, no ens en falten.

Espàrtac, un que tenia raó quan es queixava de viure oprimit per l'estat, tenia també la cara de Kirk Douglas quan es va rebel·lar contra el poder. Quan va ser derrotat per Roma, i malgrat saber que el seu càstig no es reduiria a dos o tres anyets en una presó-hostal sinó que seria la crucificació, en lloc d'encomanar als seus seguidors que anessin dilluns a l'oficina i ell amagar-se en un cotxe cap a l'estranger, va acceptar amb honor el seu destí. Tampoc no li va passar pel cap, en ser interrogat pel cònsol, esgrimir que allò seu no havia sigut una revolta autèntica, sinó simbòlica, i que per tant no se'l podia acusar de res. Afortunadament als guionistes del film no se'ls va acudir que el líder de la revolta dels esclaus, en el moment culminant de la història, declarés amb somriure de nen entremaliat: «No hem fet res, però ho tornarem a fer». Hi ha frases capaces d'ensorrar una pel·lícula o, el que és pitjor, de convertir-la en una òpera bufa.

Per això, perquè era home d'honor, tots els companys de lluita d'Espàrtac es van acusar amb ell. Bé, per això i perquè una cosa és cridar «Espàrtac soc jo!» i una altra de molt diferent és dir «el Vivales soc jo!».

No va ser casual que en Kirk es reservés per a ell el paper de l'esclau que es revolta. De revoltar-se en sabia molt. I de desobeir. Desobeir de debò, no el que fan els canalles catalans. Douglas, ara com ell mateix i sense interpretar cap heroi de ficció, va desobeir la llei que impedia que els condemnats per la cacera de bruixes de Hollywood, poguessin treballar. No només va adaptar amb Espàrtac la novel·la de Howard Fast, un comunista que havia estat a la presó –allò sí que era estar pres per les idees, prenguin nota els catalans–, sinó que va encarregar el guió a Dalton Trumbo –un dels Deu de Hollywood– i va exigir –exigir!– que el seu nom sortís als títols de crèdit. Kirk Douglas es va enfrontar a una administració com l'americana, però amb fets, no amb retòrica. Això sí que és desobeir i no penjar durant unes hores una pancarta al balcó. Per aquest motiu en Douglas és immortal i quan Presidentorra passi a ser en Torra, el recordaran només els fabricants de ratafia.

Valgui una sola vida, encara que hagi durat més d'un segle, per desemmascarar els canalles que tenen Catalunya segrestada. Canalles que donen la matraca amb drets a decidir, mandats populars i pobles oprimits, sempre en nom de la seva pàtria i sense atendre a raons. Raons? Normal que no hi atenguin. Com va etzibar –altre cop– Samuel Johnson a un interlocutor que segurament duria llacet groc:

– Jo ja li he donat arguments, no em demani que també li doni intel·ligència per entendre'ls.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook