La passada setmana vaig assistir a la presentació del llibre Estàvem cansats de viure bé, del periodista d'aquest diari Albert Soler a la seu de CCOO de Cornellà. El llibre, prologat per Victor-M. Amela, és un recull dels articles divertits i incisius (amb sentit de l'humor) que el periodista ha publicat al Diari de Girona sobre el «procés» i els seus personatges. La presentació transcorria en el to d'humor propi del llibre i del seu autor però a mi em va interessar el públic i les seves reaccions. Una sala plena, amb una majoria de gent gran, dels que, per simplificar i amb el màxim respecte, anomenaré obrers del segle passat, immigrants ells mateixos o els seus pares d'altres terres d'Espanya. I la meva ment se'n va anar a repassar el món d'aquelles persones i les meves relacions amb aquella generació d'immigrants dels cinturons industrials de les ciutats sobretot les de l'àrea metropolitana de Barcelona. Els vaig tractar de prop durant la transició. Recordo els que van organitzar el 1976 el primer congrés de la UGT a territori espanyol després de la Guerra Civil al centre social les Arenes de Terrassa. En aquell esdeveniment com en tants d'altres hi havia una simbiosi entre catalans d'origen i immigrants amb inquietuds sindicals i d'esquerres que va ser bastant freqüent i bàsic per entendre la transició a Catalunya. Les esquerres (comunistes i socialistes) van protagonitzar aquella integració. Va ser així com la democràcia a Catalunya va superar molts esculls.

Sempre recordaré com la normalització lingüística i el tema del català a l'escola va ser del tot planer. Els immigrants volien que els seus fills aprenguessin el català i van acceptar i molts cops liderar el moviment pel català a l'escola. De fet, com he dit de vegades, va ser l'esquerra (amb un protagonisme especial de Marta Mata) la que va defensar i va aconseguir imposar el model d'immersió lingüística que no era la proposta inicial d'en Pujol i els convergents. I darrera la Marta hi havia el gran moviment de mestres, tota l'esquerra i una gran majoria de la immigració d'aquell moment.

Mentre la presentació anava avançant, recordava Javier Cercas quan diu que aquella generació d'immigrants es va creure el que deia Pujol (i portava a terme l'esquerra) de que som un sol poble, allò de que és català qui viu i treballa a Catalunya que tant es va repetir. Els pares acabats d'arribar van portar els seus fills a les escoles catalanes i van demanar que els ensenyessin català perquè volien que formessin part d'aquest poble.

Però com diu Cercas, des que va començar el procés aquesta gent s'ha sentit marginada, enganyada, els havien dit que eren catalans i ara senten que no els tenen en compte. Jo els recordo que no són els únics perquè és la sensació de tot no independentista, sigui immigrant o d'aquí. El procés i el Govern de la Generalitat des de l'inici del procés només ha tingut en compte els independentistes, els altres ens hem tornat invisibles, no comptem per a res però aquells immigrants que van fer un esforç per aixecar Catalunya (amb el seu treball i com a ciutadans) se senten traïts, enganyats. En Cercas arriba a dir que se sent alleujat perquè el seu pare va morir abans del procés i no ha viscut aquest engany.

A la sala la gent reia a plaer i a l'hora de les preguntes inclús una persona, encertadament, va dir alguna cosa com que actes com aquest servien per evitar haver d'anar al psiquiatra. I arrel d'aquest comentari volia fer algunes reflexions. L'humor és el gran refugi dels humans sobre tot quan les coses es torcen. L'Albert Soler va dir que ell feia articles amb humor perquè no li sortia parlar seriosament d'una cosa tan desgavellada com el procés. Amb uns amics comentàvem fa poc que normalment l'humor polític es fa contra el poder. Aquí estem acostumats a Polònia i a riure'ns sobretot del poder de l'Estat i l'Albert Soler és dels pocs que ha sigut capaç de fer broma del procés. Moltes persones, entre elles les que estaven en aquella sala, li ho agraïm. I veient la sensació d'alleujament de la gent de la sala em vaig reafirmar amb el que deia la setmana passada. Si els líders del procés fossin capaços de demanar disculpes a la meitat dels catalans per haver-se oblidat d'ells i haver actuat com si no hi fossin, els asseguro que molta gent ens sentiríem molt alleujats. Això sí que seria un gran pas cap a la normalització de les relacions personals i polítiques entre els catalans.

Arran del tema de les disculpes, en Lluís Foix va comentar fa poc que en l'espectacle parlamentari amb els presos no va ser present la Carme Forcadell. Entre els presents ningú tenia notícies del motiu de la seva absència, hi va ser convidada? En tot cas, el que tots els presents tenien clar era que la Forcadell era l'única que avui defensa que a la tardor del 2017 no es va tenir en compte la meitat dels catalans i que ho va dir. Des d'aleshores hi ha hagut un espès silenci a l'entorn de la Forcadell, cap declaració i ara no ha comparegut al Parlament. Per què serà?

Per acabar els comento que aquesta setmana també he vist el documental Ferida Oberta: buscant l'empatia, sobre l'impacte emocional del procés català. Els el recomano, unes entrevistes a 19 persones diverses sobre els problemes emocionals i de relació amb la gent de l'entorn tractat amb sensibilitat. És un tema complexe que pot aixecar ampolles però crec que és bo que se'n comenci a parlar. Per veure'l l'hauran de demanar als autors, disposats a portar-lo on calgui. No esperin que el passi TV3, no ho ha aconseguit el documental Federal d' Albert Solé i no crec que aquest tingui millor sort.