07 de febrer de 2020
07.02.2020

L'aiguat

07.02.2020 | 00:07

He explicat en una altra ocasió que el meu darrer record directe d'un aiguat va ser el del mes d'octubre de 1962. En aquella ocasió fent tasques de voluntariat amb l'agrupament escolta Sant Narcís vam estar buidant de fang i aigua diversos baixos del carrer del Carme. D'aquella intervenció en va sortir una nefritis diagnosticada pel metge de capçalera de la família, en Pipe Sánchez Babot, amb les anàlisis del Laboratori Folch de la Rambla de Girona, que em va tenir un mes al llit.

L'aiguat de 1970 ens va agafar a Liverpool i ens n'arribaven notícies amb quinze dies o tres setmanes d'endarreriment a traves de la correspondència i els retalls de diari convenientment seleccionats que ens enviava el meu sogre Santiago Sobrequés Vidal.

Ara l'aiguat de gener de 2020 ens ha agafat fora de Girona, als Estats Units, amb nevada incorporada a Nova York. Des de casa de la nostra filla i la seva família a Dallas seguíem al minut els esdeveniments amb angoixa. Els milers de quilòmetres de distància no trencaven la immediatesa de la informació que al moment ens informava de com pujaven els rius, de com seguia plovent i de com es plantejava el desembassament inevitable dels pantans. Vam veure pràcticament a l'instant el gran brollador de la canonada del Pasteral rebentada i les informacions precises d'en Ponç Feliu ens transportaven amb inquietud des de Pedret o el Pont Major fins als pobles del Baix Ter i l'amenaça de ruptura de les motes a Verges i Torroella.

Vaig reviure en la distància el revival de les fustes, de les parets aixecades davant de les botigues, dels sacs de sorra apilats per entrar en acció si calia, i en la imaginació em van retornar imatges del carrer de les Ballesteries inundat i una piragua solcant les aigües del carrer fins als Quatre Cantons i la Cort Reial. Imatges fixades en la retina dels grans i totalment inexistents als ulls de milers de joves de noves generacions nascudes en èpoques sense inundacions a la ciutat.

En algun moment ha semblat que els efectes del Gloria eren com una novetat universal. Però no es pot pas dir que a Girona les inundacions siguin una novetat. En tenim un repertori força complet en el llibret de Julián de Chía de 1861, Inundaciones en Gerona. L'any 1982 l'Ajuntament va fer dels aiguats un tema d'exposició al Museu d'Història de la Ciutat i en va sortir el llibre Rius, ponts i aiguats. I més recentment i en el marc de les conferències a l'Arxiu s'han publicat dos volums (2015 i 2016) coordinats per la professora Anna Ribas sobre Aigua i ciutat.

La casuística de les inundacions ha estat molt diversa. S'ha inundat Sant Narcís i una part de Santa Eugènia quan el Güell ha sortit de mare, la Devesa, el Barri Vell de Girona, el carrer del Carme, Pedret i Sant Ponç, el Pont Major, sempre amb pluviometries de les conques d'un riu o altre molt intenses i sempre amb algunes causes afegides que accentuaven les crítiques per intervencions humanes (l'autopista, per exemple, o el desviament del Güell) que podien haver contribuït a l'aparició de nous escenaris d'inundabilitat.

El recurs a la història ens serveix per posar en context les circumstàncies del Gloria i per relativitzar-ne els efectes un cop coneguts i referenciats els antecedents.

He estudiat una mica l'aiguat de Sant Lluc de 1940 i he constatat que va ser encara més destructiu i molt més mortífer que el Gloria. La devastació i la penúria de 1940, les fàbriques inutilitzades en el curs del Ter posaven un aire de pessimisme radical en una societat que encara no havia començat a aixecar el cap dels desastres de la Guerra Civil. L'estela de mort i de destrucció que va deixar aquest aiguat empetiteix els efectes del Gloria o demostra que malgrat tot ara ens ha agafat més preparats i segurament més conscienciats.

Hem de posar, doncs, el Gloria en el context de la història i naturalment també en el context del canvi climàtic.

La gran novetat dels darrers aiguats és l'impacte del sistema de preses del Ter i el seu efecte regulador. D'una banda és evident que la regulació, fins on va ser possible, del Ter, va alleugerir el desguàs de l'Onyar i això va estalviar la inundació dels carrers del Barri Vell de la ciutat a banda i banda de l'Onyar que encara conserven les marques d'aigua dels anteriors aiguats històrics.

La contrapartida aquest cop va ser que la força del Ter no va estalviar la inundació de les ribes del Ter, de Pedret i del Pont Major.

En termes generals hem de dir que davant d'un fenomen com el Gloria no ens podem estar de fer una aproximació global i analitzar els equilibris d'un sistema que es confronta a la peremptorietat de l'abastament d'aigua a la Regió Metropolitana de Barcelona d'una banda i a la indemnitat i integritat física dels espais agraris i d'arbredes, Ter avall fins a la Gola. Els dubtes sobre la gestió del desembassament són raonables i el punt d'equilibri entre la màxima capacitat per aigua i la màxima possibilitat de regulació per acumular aigua nova i evitar el desbordament esdevé molt delicat i sensible. En definitiva, el sistema de preses ens obliga també a una reflexió de fons entre considerar el sistema un regulador eficient, com en general és, o el risc d'una bomba de rellotgeria. En realitat el desembassament dels pantans per les comportes i per desbordament no deixa de ser un assaig general d'una hipòtesi més negativa alimentada per la imaginació creativa de l'amic Miquel Fañanàs, sobre fonaments plausibles.

Ponç Feliu i Joan Gaya des de perspectives diferents han aprofundit en escrits d'urgència sobre la qüestió i han alertat sobre perills presents i futurs.

Ara, com fa Joan Gaya, a l'escala local s'imposa la gestió de l'emergència i de la immediatesa. Sense perdre de vista que sempre l'Ajuntament ha fet de forma regular un recordatori a la Junta d'Aigües primer i a l'ACA més endavant en el sentit que a mitjà i llarg termini no es poden perdre de vista els projectes i les idees que s'havien treballat per tal de prevenir les avingudes de l'Onyar. Una major contenció de l'Onyar atorgaria més seguretat a Girona i més estabilitat al sistema global.

Malgrat tot val la pena de concretar: Cal una acció immediata que les brigades municipals ja han començat amb la neteja a fons dels embornals de la ciutat saturats de fang i de fulles però que ha d'anar més a fons i, sense entrar a quina administració li correspondria, dragar l'Onyar des de la plaça de Catalunya fins l'aiguabarreig; l'acumulació de sediments en diversos punts ho fa del tot recomanable encara que sigui en detriment d'un cert projecte de naturalització. Dragar l'aiguabarreig, la desembocadura de l'Onyar al Ter; reduir sediments de la confluència, dragar la presa de Pedret, netejar la illa del Ter. Defensar els punts més sensibles a l'altura del pavelló de Fontajau, de les instal·lacions del GEiEG/Trueta, del barri de Pedret i de la cruïlla Pont Major/al Pont de l'Aigua. Neteja a fons de la llera del Ter en tot el tram urbà de Girona acotant la vegetació de ribera que tendeix a un creixement desbordant per l'efecte justament del sistema de preses.

I naturalment una operació de neteja a fons, més enllà del voluntarisme, que elimini residus vegetals des del pont de la Creueta fins al Ter i en tot el recorregut del Ter. Són massa visibles ara els efectes de l'avinguda i el que va comportar amb troncs atravessats en els pilars de diversos ponts de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook