08 de febrer de 2020
08.02.2020

Una educació valenta i inspirativa

08.02.2020 | 00:22

En l'estructura de moltes famílies hi ha l'impuls popular que neix de la tradició i crea disposicions inflexibles. Penso que en criticar noves formes d'educar, moltes vegades, experimentem els «pecats» de l'afecció. Xerrameca estèril identificada amb un passat, i que a sobre no propicia absolutament res. Sí, paraules buides que en altres èpoques van ser la invenció d'allò distorsionat per la ignorància... Evidentment, hi ha un saber experimental, però (crec que és sort de vivència) més que de coneixement. Tota saviesa que s'escora a l'absurd, automàticament queda emparentada amb el que molts anomenen «immoral». Crec que cal pensar en una educació valenta i inspirativa. I per descomptat, que prengui contacte amb la realitat. Oposar-se a ella és afirmar que al costat de l'existencialisme no té cabuda l'home comú. Tots, absolutament tots, hem de ser intent constant: el mateix que canvia la crítica per actitud. Generalment, teoritzar és distorsionar l'estudi i convertir-lo en paraula buida que sempre té pressa per dictar càtedra. És sorprenent, i fins curiós, veure que moltes persones defensen una educació obsoleta, que en altres èpoques no va passar d'una simple alfabetització. Dit d'una altra manera, antany la gent anava a l'escola a aprendre a llegir i a escriure. Quins resultats mentals poden derivar d'una experiència grupal que es basa en la repetició? Crec, opinió subjectiva, que tot allò que no és recerca està lluny de l'aclariment; al costat de l'apatia de la ignorància (tard o d'hora) creixen tots els fatalismes i les «hipòtesis» purament mecàniques. És urgent veure que els dogmes són l'antidiàleg que no comunica res...

El diàleg es nodreix de la humilitat, mai de la imposició, la bona comunicació es crea en unir diverses recerques. Hi ha moltes qüestions vitals que únicament responen a paraules molt ben escollides. Creuen que «pin» és una paraula de les que acabo d'esmentar? Cada vegada que l'escolto (somric) penso en la de vegades que el poso al mòbil, al caixer automàtic, i així un llarg etcètera. Vaja dies que portem amb el puto «pin»...

El que és inflexible és l'acomodament que vincula el mutisme amb la conseqüència. Tot allò que proclama l'unitari és imposició; la mateixa que fereix amb cops el que no entra dins dels comportaments autoritaris. Les disposicions mentals són molt importants, hem de buscar el testimoni de persones inspiradores, al costat d'elles mai trobarem el mutisme basat en la rigidesa mental. Hi ha moltes submissions que comencen sent càstig i acaben sent conseqüència de pal... Un altre dia parlem de la forma d'educar d'abans, quants nens van ser mà estesa esperant el cop de mestre. Hi ha cops, pel que es veu, que presten la memòria al masoquisme i fereixen les neurones de per vida. Ai, quants educadors no estaven en condicions mentals per ser pares i mestres... Crec que és greu estar fent contínuament regressions al passat. La vida, la d'ara, ha de ser un camp cultural amb cabuda per a tothom.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook