Fa 300.000 anys, un neandertal perspicaç i famolenc va tenir la gran idea de posar-li una punta de ferro al pal amb el qual sortia a caçar. Gràcies a aquesta invenció va poder matar un animal d'envergadura i, així, no morir de fam. Ni ell, ni els integrants de la seva tribu. Imagino les diferents connexions que va haver de realitzar fins a arribar a una idea que va canviar l'evolució humana. Potser va ser un descobriment atzarós o pot ser que fos el resultat de veure com l'urpa d'una bèstia penetrava en el cos d'una altra causant-li la mort. Probablement va sentir la remor de qui necessita seguir avançant per millorar, de qui no està disposat a conformar-se amb el seu statu quo. Els inconformistes fan que el món camini.

La gimnasta acrobàtica Desiré Vila va perdre una cama a conseqüència d'una negligència mèdica. Lluny d'abandonar l'esport, va començar a practicar l'atletisme i avui és una campiona paralímpica. L'afany de superació la va llançar a les pistes i, d'alguna manera, a una nova vida. Els valents no es conformen. Els revolucionaris i genis, tampoc. L'agost de 1963, Martin Luther King li va afegir poesia a l'inconformisme i va contrarestar la duresa de la discriminació, la segregació o la pobresa amb lloes a la justícia, la llibertat, la dignitat o la fraternitat. La filòsofa Amalia Valcárcel va dir que Clara Campoamor va defensar el dret a sufragi femení a Espanya per principis i en la mateixa línia, Rosa Parks, una dona negra, va decidir no cedir el seu seient d'autobús d'Alabama a un blanc. Eren els anys 50. No conformar-se significa tenir el convenciment que mereixem més, que tenim dret a gaudir d'una vida en bones condicions i amb més garanties.

L'inconformisme i la valentia han provocat avenços en els àmbits socials, jurídics o polítics i han millorat la vida de molts individus. Fa anys, era impensable imaginar que una persona amb discapacitat intel·lectual tingués una ocupació, pagués els seus impostos o visqués de manera independent. Avui, tenen la possibilitat de portar una vida normalitzada. La consecució de drets de diferents col·lectius són el resultat de la feina de persones que, simplement, no van acceptar que les coses no es podien canviar. Hi ha entitats que busquen solucions per erradicar la indigència i que es neguen a creure que es pot construir una vida digna sota d'un pont o a la sortida de l'autopista. Hi ha professionals que tracten a la gent gran amb què treballen, alguns d'ells amb grans necessitats, com a persones que encara tenen un projecte vital. Tots aquests èxits són, en part, el resultat de l'inconformisme i de no donar les coses per suposades.

Mereixem que ens representi una administració transparent i inconformista. Que no pari d'indagar en les necessitats, que s'avanci a elles i que contribueixi a protegir els drets, la dignitat, la millora de la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats. I avui, davant el maleït malson i el fracàs social de la xarxa d'abusos a menors balears tutelats, més que mai. Requerim ser representats per polítics que no cedeixin a la resignació, a la dificultat de la gestió, al fet que les coses sempre s'han fet així o a la falta d'exigència. Aquesta aptitud marca la diferència entre fer les coses bé o, simplement, fer-les malament.