En els temps de Jordi Pujol no es presenciaven divisions i enfrontaments al si del catalanisme majoritari, com els que hem vist els darrers dies entre JxCat i ERC, perquè ell, Jordi Pujol, ho sumava, integrava i sintetitzava tot en la seva persona i en el seu lideratge. Des que va fundar Convergència fins que l'afer dels milions ocults el va deixar afònic, Jordi Pujol va estar transitant en equilibri entre el seny i la rauxa, la passió i la reflexió, l'arenga i la calma, l'impuls i el fre, la mobilització i la desmobilització, sempre d'acord amb la idea de l'«ara toca/ara no toca». Ell sabia quan tocava ser pare de la pàtria o espanyol de l'any, quan s'havia de sortir al carrer contra una «jugada indigna» del PSOE i quan s'havia d'apuntalar Felipe González o pactar amb José María Anzar. Ho sabia ell i gairebé ningú més. Els que creien ser igual de llestos trigaven poc a desaparèixer de la primera fila. Se li atribueix, cal pensar que faceciosament, la frase «Noi, tots dos no podem estar al mateix partit, i aquest l'he fundat jo».

Com els bons pescadors, Jordi Pujol excel·lia en l'art d'alternar els moments en què convenia deixar anar fil i els de fer l'estrebada per capturar la peça. Cada dos per tres amenaçava amb una reforma de l'Estatut si Madrid en feia una «lectura restrictiva», però mai no va complir l'amenaça per por d'obrir la caixa dels trons. Si els diumenges encenia els ànims de la militància i l'electorat, els dilluns calmava les aigües discretament, els dimarts era rebut per notables dignataris europeus i els dimecres viatjava a Madrid amb el cove a punt. La seva política era una partida constant de set i mig, aquest joc en el qual és tan dolent quedar curt com passar-se.

Així va governar durant més de dues dècades, fins que es va «enretirar». Al cap de no gaires anys van arribar la desorientació, les percepcions incorrectes, les catxes, els jocs del gallina, i les dinàmiques que Jordi Pujol equilibrava amb moviments de barra de funambulista no tenen en l'actualitat una articulació que les connecti i les mogui de forma compassada i amb una orientació clara.

Tant se val qui és Jekyll i qui és Hyde, qui fa de moderat i de radical en cada episodi. Demà es canviaran els papers i quedaran tan tranquils. Hi ha dos centres de comandament decidint separadament què és el que «ara convé», el que «ara toca», i tots dos han protagonitzat prou episodis de manca de clarividència per fer-nos patir.