08 de febrer de 2020
08.02.2020

L'Espanya rural i l'increment del salari mínim

08.02.2020 | 00:22

Governar és prendre decisions. Unes poden ser encertades i d'altres poden ser equivocades per a la majoria dels ciutadans. Totes elles, les afinades i les errònies, són fruit de les circumstàncies, dels límits pressupostaris i sempre del dogma polític de qui les pren. Això val pels ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, els governs autonòmics, l'executiu estatal i la comissió i el consell europeu. Ningú no se n'escapa. Tampoc els parlamentaris quan aproven una llei.

L'existència d'una Espanya rural no és cap fet nou. L'anomenat «sector primari» de l'economia descansa en la mateixa naturalesa humana i la seva evolució. Tanmateix, políticament, no ha estat gaire valorada a partir del seu poc pes en l'activitat productiva. Ni pels intel·lectuals, ni pels economistes, ni tampoc pels governants; per ningú, i menys ara en la mesura que hem entrar en l'anomenada «era digital», una revolució que canviarà tota l'economia. L'Espanya buidada, però, es «descobreix» quan les últimes eleccions generals. Qui diu Espanya diu necessàriament Catalunya.

Diari de Girona ve oferint dades concretes sobre la migració del camp a la ciutat, les seves causes i les seves conseqüències des de fa anys. Que en un número important dels municipis de la província de Girona –i de la totalitat de Catalunya– no es disposi ni de telèfon públic ni de caixer bancari, posem per cas i, endemés, es pateixin dificultats en la telefonia mòbil, en la connexió a Internet o en la manca d'escola de primària, no fa altra cosa que dir-nos que viure en el camp, com en dèiem, no és precisament fàcil per les persones que trien aquesta opció o es veuen abocades a la mateixa. D'aquí ve això de l'Espanya buida. Políticament, una bomba de rellotgeria.

Aquest artefacte ha esclatat parcialment aquesta setmana a Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa. El detonador ha estat l'increment en 50 euros del salari mínim interprofessional aplicat als assalariats del camp. Una decisió governamental que executa un dels punts de l'acord entre el PSOE i Podem. La raó serà social –certament que sí–, però de naturalesa política dogmàtica –evidentment–, per la qual cosa la polèmica estava servida d'antuvi. I s'ha deixat sentir.

El president Sánchez ha carregat contra el sector de la distribució alimentària. Ho ha fet amb tanta gosadia com ignorància. Els ha demanat que reduïssin els preus de venda per així poder ampliar el tram de negoci dels agricultors. D'això se'n diu demagògia. El mateix president d'Asaja, sindicat de joves agricultors, l'ha desautoritzat i li ha dit que no traslladés a tercers els seus propis errors i que l'autocrítica exigida al sector de la distribució se l'apliqués a si mateix, i naturalment a determinats presidents autonòmics.

Segons últim informe anual de l'INE (1999), l'agricultura donava treball al 4,4% de la població laboralment ocupada i senyalava una baixa interanual de l'1,4%. En canvi, la superfície agrícola utilitzada per les explotacions agràries donava com a mitjana la més alta de tota la sèrie històrica. L'impacte del sector agrari en el PIB espanyol fou del 4,2%, però pel que fa als sectors econòmics relacionats amb l'alimentació és del 33%. Aleshores, és la distribució la culpable d'aquesta trista realitat o ho són, per exemple, el mal ús dels fons europeus per a l'agricultura i els fons autonòmics destinats a la mateixa, àdhuc les peonades? La cultura de la subvenció ha agredit la cultura de l'esforç amb voluntat de substituir-la. Per què invertir, es diuen alguns, si ens ve donat quasi bé tot? I això en el marc d'una cultura tradicionalment conformista i conservadora.

El professor Gonzalo Bernardos, titular del Departament d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, analista i consultor econòmic, ha posat com a exemple del que s'hauria d'haver fet i del que s'hauria de fer a l'antiga cooperativa agrària de Guissona, reconvertida en el Grup Alimentari de Guissona. Aquesta entitat mercantil integra nombrosos minifundistes dels quals rep els productes que distribueix pel seu propi canal a compradors tercers i a la seva mateixa xarxa de botigues de proximitat, endemés de l'antiga caixa rural, oferir serveis mèdics propis i disposar d'una corredoria d'assegurances, sense oblidar que, en origen i pel volum de compra, obté alts descomptes en tot allò que precisa l'agricultor i/o ramader.

Aquest és un model d'evolució positiva del sector primari i d'alta competitivitat del mateix que no s'explica com exemple d'empresa, ni tampoc obté rèplica, en les regions més amunt esmentades. Òbviament, Guissona no es regeix per la cultura del ploramiques que viu de les subvencions. Seria bo per Espanya que tingués la cortesia de convidar el president Sánchez a visitar-la i que aquest hi anés acompanyat pels presidents Fernández Vara, Moreno i García-Page. Una lliçó a temps sempre pot evitar errors de futur com ara aquest de carregar il·lusòriament contra la distribució alimentària i més, quan en números de llocs de treball i incidència sobre el PIB estatal està molt per damunt del sector primari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit