Desobeir té conseqüències, però obeir encara en té més. No em sembla que cap de les dues principals formacions independentistes tingui cap estratègia clara per assolir allò que fa un parell d'anys semblava tan senzill. Tanmateix, tots dos partits han optat per respostes diferents davant l'excés de zel, la desproporció i la disbauxa de la justícia espanyola. El cas més clar ha estat, naturalment, l'obediència del president del Parlament, Roger Torrent, a les ordres que arriben de la justícia. Primer no va permetre que el president Puigdemont fos investit. Ara no permet que el vot del president Torra sigui comptat. A Pedro Sánchez, per deixar-se entrevistar a la Moncloa en plena campanya, la JEC el va castigar amb una multeta. La qüestió és que s'ha escampat la idea que desobeir per penjar una pancarta no té èpica, ni sentit. Però també es pot mirar d'una altra manera: la desproporció de la pena ens aboca a la indefensió total davant la justícia. Dret penal de l'enemic, en diuen.
Ni obeir ni desobeir serveix de gaire res si no hi ha al darrere una estratègia que elevi tota la porqueria que fan surar entre uns i altres. Pitjor encara, l'estratègia d'ajocar el cap ens està deixant a tots a la intempèrie. Mirin les declaracions del fiscal en la seva negativa a donar permís penitenciari de tres dies Jordi Cuixart. Considera que el president d'Òmnium pateix distorsions cognitives resistents al canvi i encara es permet recomanar que ha de fer tractament. Com si fos un boig o un assassí. Recorden Antonio Vallejo-Nájera? Va ser psiquiatre de l'exèrcit franquista i també considerava que l'única solució per als fills dels rojos era separar-los dels pares. Resumint: els que no pensen com ells són malalts. Fet i fet hauríem d'haver demanat el tercer grau pels presos polítics. Ja veuen de què ha servit no atrevir-s'hi.
