L'estratègia de Pedro Sánchez no té res a veure amb la que va utilitzar Mariano Rajoy. Els dos són molt diferents i els partits, tot i que no tant, també. Hi ha un altre element: les situacions polítiques i socials difereixen, i molt. En el moment de l'inici del procés, el popular vivia amb una certa tranquil·litat i aspirava a no haver de tornar a necessitar l'ajut dels partits aleshores anomenats nacionalistes. Rajoy no es va creure que el «farol» aniria tan lluny. De fet no ho pensava ningú i l'ara expresident va tardar força temps a deixar de fer cas a aquelles veus -algunes de Catalunya- que li deien que l'independentisme es frenaria sol. A partir d'aquell moment tot es va precipitar perquè ja era massa tard per a tothom. La bola s'havia fet grossa i cap dels dos podia fer marxa enrere. L'obra de teatre va continuar, acte darrere acte, cada vegada més esperpèntica, més extrema, més ridícula. Pedro Sánchez ha optat per una nova posada en escena, titulada «diàleg». Però ell, a diferència de Rajoy, necessita l'independentisme per mantenir el poder i Quim Torra -probablement pitjor actor- navega en un mar de dubtes, el corrent del qual l'ha abocat a participar del sainet. El que hem vist aquesta setmana és el segon acte, veurem què ens ofereixen els següents i si el canvi d'estratègia aconsegueix provocar aplaudiments, riures, o plors.
