La ciència requereix rigor, però també passió. N'era conscient Antoni M. Badia i Margarit, que va saber il·luminar la seva impressionant obra acadèmica amb la consciència d'assumir una responsabilitat important per a la continuïtat i la projecció de la llengua catalana. En Badia i Margarit confluïen la intel·ligència inquieta, l'anhel de fer progressar el coneixement i l'estimació profunda pel país. Home de conviccions fermes i d'esperit dialogant, va assumir la tasca exigent de mantenir la flama dels estudis sobre el català en una universitat que, un cop acabada la Guerra Civil, havia quedat en mans franquistes i greument afeblida per la pèrdua d'alguns dels seus membres més destacats. Amb Pompeu Fabra i Joan Coromines a l'exili i altres personalitats allunyades de les aules universitàries, Badia havia d'entomar des de la Universitat de Barcelona, com a catedràtic que en va ser des de 1948, el repte de vetllar per la preservació i la continuïtat del llegat de Fabra. En van ser fruit la Gramática histórica catalana de 1951 o la Gramática catalana en dos volums de 1962, dues obres fonamentals. Però més enllà d'aquestes publicacions de referència, la seva petjada va ser decisiva en dos aspectes claus. D'una banda, la vocació de fer escola, d'impulsar noves generacions de filòlegs dedicats a l'estudi de la llengua catalana, des d'una mirada integral sobre el fet lingüístic, oberta a la incorporació d'enfocaments metodològics innovadors i a les tecnologies emergents. De l'altra, la projecció internacional de la llengua catalana, un àmbit on Badia va excel·lir d'una forma singular. Recordem que va ser professor en universitats de França, Alemanya o els Estats Units, que va ser el principal responsable l'any 1953 de l'organització a Barcelona del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica o que va arribar a exercir entre 1966 i 1971 la presidència de la Société de Linguistique Romane. Capdavanter en la recerca sociolingüística, va presidir entre 1974 i 1991 el Grup Català de Sociolin­güística. I al costat del professor Joan Veny va emprendre l'ambiciós Atles Lingüístic del Domini Català. Badia, a més, mai no es va desentendre del seu compromís cívic. Ho veiem ja als anys seixanta amb els articles que escrivia per a Serra d'Or o Cuadernos para el Diálogo, revistes que durant el franquisme i a contracorrent apostaven per la catalanitat i la democràcia, o amb l'assumpció del rectorat de la Universitat de Barcelona (1977-1986) en un període tan complex com el de la Transició. Distingit amb la Creu de Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o la Medalla d'Or de la Generalitat, els qui vam tenir el goig de ser-ne alumnes i col·laboradors, en valorem l'excel·lència acadèmica i la qualitat humana i ens sentim units per una gratitud pel molt que en vam aprendre i per la contribució formidable que va fer a la reconstrucció i al rellançament de la nostra vida col·lectiva. Ara que fa cent anys del seu naixement, cal fer-ne memòria.