09 de febrer de 2020
09.02.2020
LLETRES

Ciutadans

09.02.2020 | 06:00

Un cop Ciutadans s'ha estavellat, quan les seves figures han baixat del vaixell i del «barco», sembla un escarabat de panxa enlaire. Inés Arrimadas no ha entès que el discurs anticatalà que li havia donat rèdits a Catalunya s'amortiria a l'Estat espanyol. «¡Esto huele a remontada!». No comptava que allà hi hauria una competència seriosa: la fredor de Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte i, ni tan sols, amb el somriure de Rocío Monasterio San Martín. L'espectacular pujada i caiguda de Ciutadans remet a una cosa senzilla: l'excés d'ambició. I quan l'invent se'ls desmunta –van estar a un pam de tocar el cel–, tothom en fuig. Arrimadas sembla que no s'adoni de la realitat o potser que allò que li interessa és mantenir-se al «candelabro». Promocionar-se en un territori nou. PSOE i PP poden salvar la sagrada unitat d'Espanya sense ella. Imagino que, tard o d'hora, com Manuel Valls i una filera impressionant de cadàvers polítics, es pugui acomodar al PP o a Vox. Ara per ara, el perfil Arrimadas, el nínxol d'oportunitat, està cobert. Qui vol una Arrimadas tenint fitxada una Cayetana o una Rocío? Els espanyols han estimbat Ciutadans. Arrimadas corre el perill de convertir-se en una Rosa Díez 2 (UPyD), un personatge anecdòtic que, de vegades, se'l crida per figurar. Antigues estrelles per acompanyar un míting o una conferència. Saber-se retirar a temps és una virtut, donar voltes a la vida fent veure que no ets un nosferatu és divertit i, alhora, patètic. Ciutadans va donar de menjar a la bèstia: Vox. I la bèstia els ha devorat. Gastronomia poc elaborada i de crueltat darwiniana. Salvatge i precisa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook