Ella és una elegant i estilosa dona a punt de fer 80 anys, italoamericana, amb disset mandats a sobre com a congressista per la circumscripció ultraliberal de San Francisco a la Cambra de Representants dels Estats Units, de la qual ha estat presidenta amb Georges Bush júnior i amb Barack Obama, i de la que ho és ara, després de l'última renovació de la mateixa que va tornar a donar la majoria al Partit Demòcrata.

Nancy Pelosi viu sota la cúpula del Capitoli des de 1987 i és llesta i mordaç com pocs polítics nord-americans. Així que no hi havia cap mena d'improvisació ni desconeixement de la transcendència del gest quan, situada just darrere de Donald Trump però com un metre i mig per sobre del faristol de l'orador, ella es va aixecar i amb resolta indiferència va començar a trencar en trossos la fotocòpia del discurs sobre l'estat de la Unió que uns minuts abans li havia donat el mateix president.

Trump havia entrat a la Cambra visiblement enfadat però disposat a formalitzar la tradició. Pelosi, al capdavant d'aquesta institució, ha instigat el procés d' impeachment -destitució- del president republicà. Trump va entrar i li va lliurar la fotocòpia a Pelosi però li va negar la mà quan aquella l'hi oferia per saludar-lo. Dies abans l'anomenava «Nancy, la boja».

El president va deixar anar el seu discurs i just quan rebia l'ovació tancada dels congressistes, Pelosi es va aixecar, al mig del camp de visió de les càmeres que captaven en aquell instant Trump i, cadenciosament, va començar a estripar els fulls del discurs. Tots els noticiaris del planeta van obrir amb aquesta venjadora imatge. «Era l'única alternativa cortès que tenia», va declarar la congressista al final de la sessió.

Això, en essència, és la democràcia. L'existència d'un camp de joc polític que permet no només la discrepància sinó també el duel, oral però també, com en aquest cas, gestual. Cal acostumar-s'hi. Es tracta que els ciutadans suportem, fins i tot amb cert sentit de l'humor, els embats dels polítics, en el sou dels quals hi va la pràctica d'aquesta gimnàstica de l'enfrontament. I a tot arreu couen tals faves, no només al nostre país, on tenim una acusada tendència a sentir-nos únics i particularment desgraciats, creient-nos que «a Europa o a Amèrica, això no passa».

És cert que aquí hi ha diputats que no reconeixen el Rei com a cap de l'Estat, que alguns partits van emprendre el camí de la sedició -segons la sentència del Suprem- i fins mantenim en el sistema els que d'una manera astuta donaven suport a l'acció terrorista en altres temps. Tot això fa que ens creguem únics, enfrontats a la problemàtica dels nacionalismes, quan mig Europa viu afligida de la mateixa herència, la que ha deixat el desmembrament dels imperis.

O ens sorprèn que floreixin els extremismes, que abunden per tot arreu, com a fruit de les incerteses que la globalització produeix i l'ordre democràtic desconeix com abordar. De fet, som l'últim país occidental que ha donat marge de representació a l'extrema dreta, tota una anomalia en aquests temps que corren, i fins i tot concedint capacitat per conformar governs, cosa que, per cert, acaba de costar la dimissió al líder liberal de la regió alemanya de Turíngia.

A la nostra extrema esquerra, però, li ha caigut bé el parlamentarisme burgès. Ha acabat aplanant-se a l'ordre establert i ja els veiem aplaudint el monarca, subscrivint hipoteques de xalets i apartaments a la costa, i fins i tot vestint americanes i esmòquing amb la galanura suficient. Gestos que solen ser molt subratllats per la ciutadania, perquè valen de vegades més que mil paraules i promeses.

En canvi, queda més molest quan són els polítics de la moderació els que s'agiten sobreactuant. Tals excessos es solen pagar cars. L'exemple de Ciutadans ho deixa en evidència, malgrat la qual cosa Inés Arrimadas segueix desfermada. Per això, el geni del màrqueting polític actual al nostre país es diu Iván Redondo, de qui a penes sabem res de les seves maniobres des de Moncloa, manté el seu cap, el president Pedro Sánchez, en una posició de permanent mesura i moderació.

Sánchez i tot l'argumentari socialista viuen ara instal·lats en una mena d'autovictimisme davant les contínues i gruixudes adjectivacions de l'oposició. Gestos i més gestos d'una política que porta temps abandonada per la sobrietat i la bona oratòria en favor de l'espectacle audiovisual.

Però la democràcia, si és forta i autèntica, ha de suportar això i més. I no només, sinó que ho ha de fer aflorar, perquè únicament des de la visió de la realitat és possible aprendre a suportar-la. La resta és l'alternativa de la Xina: llibertat econòmica i control social, però ja veiem com un nou virus està descosint l'equilibri del què se suposava gegant asiàtic cridat a rellevar les antigues superpotències.

Una via, la xinesa, que no difereix tant de la de Vox, les solucions grolleres passen per il·legalitzar tot allò que no els agrada: o sigui, amagar la veritat sota de les catifes. Això ja ho vam viure en el passat amb nefastos resultats.