Diumenge, aquest «nostre» diari publicava un magnífic «homenatge» de l'amic i company Alfons Petit a «l'últim gran actor de l'època daurada del cinema» Kirk Douglas, que havia traspassat dijous a l'edat de 103 anys. A més, l'Alfons recordava que enguany també celebrem el 50è aniversari del rodatge de la pel·lícula The light at the edge of the world, que va ésser el motiu que va portar Douglas a les nostres contrades, al costat de Yul Brunner, Samantha Eggar, Fernando Rey i molts altres. La cinta fou un sonor fracàs, tant econòmicament com crítica, raó que la va convertir en la primera i última incursió del director britànic Kevin Billington a la «fàbrica dels somnis» americana. Però això no ens ha d'amoïnar, perquè mai ningú no ens traurà el glamur que la Costa Brava va viure durant aquelles setmanes.

El dia més glamuròs, per això, el fa viure Hollywood a tot el món cada any el dia que lliura els seus premis més preuats -els Oscars. Molta gent els confon amb «uns premis més» -com la Palma, el Lleó, l'Os o la Conxa d'or o argent que concedeixen els Festivals de Canes, Venècia, Berlín, Donosti i tants altres. Però no. Mentre els Oscars (com els Gaudí, els Goya, els BAFTA, etc.) són votats per «membres» de l'Acadèmia del Cinema del seu país (en el cas dels EUA són uns 8.500 que s'han d'acreditar com a professionals del mitjà), els premis dels festivals els decideixen 7, 9, 11 o 13 membres d'uns jurats que el festival tria entre «practicants» i «observadors» del 7è art. És clar que tots dos col·lectius són «influenciables», però també ho és que «subornar» una majoria d'entre centenars o milers és molt més complicat que pressionar una colla petita, que per postres a vegades proclama guanyador a un film que, davant la divisió, les dues fraccions tenen com a segon favorit i que en teoria hauria de guanyar el tercer premi!

Ara, quan tots els «jutges» es posen d'acord, com ho van fer ahir gràcies al fet que els acadèmics de Hollywood van coronar Gisaengchung (Paràsits) com a millor pel·lícula de la collita de tot l'any (el film sud-coreà de Bong Joon-ho ha arrasat a qualsevol certamen al qual s'ha presentat, Canes inclòs, i s'ha endut els quatre Oscars més importants), crec que qualsevol aficionat farà bé de no perdre-se-la. Encara podem repescar-la als Ocine de Girona i Blanes i també al Las Vegas (Figueres). Lamento que enguany, al Kodak Theatre no hagi sonat cap nom català i confesso que m'ha sabut greu que l' Almodóvar no s'hagi endut el guardó per la sensacional Dolor y gloria, ni l' Antonio Banderas pel seu paper més treballat. Ho mereixien, però els guanyadors també. En canvi Klaus, del madrileny Sergio Pablos, sens dubte dona mil voltes al quart lliurament de Toy Story.