12 de febrer de 2020
12.02.2020

Ser-hi o no ser-hi

12.02.2020 | 00:01

Hi ha un fenomen que no per previsible és menys sorprenent: aquella gent que només t'orbita quan els sembla que les coses et van bé. És un tipus d'àcar humà que apareix en moments de certa plenitud professional, els típics que es reflecteixen a les xarxes o als mitjans de comunicació. S'apropa a tu amb una alegria digna d'estudi, perquè sempre ho disfressen d'atzar i confiança però en realitat perceps que és per a un benefici propi que amb els anys aprens a detectar a molta distància. Són els interessats de tota la vida, els que et pregunten pel que fas i no pel qui ets, els que et feliciten pels teus suposats mèrits però mai et pregunten com estàs. Ets el que projectes, per a ells, i tota la resta els importa un rave. Però més que això, el que veritablement emprenya d'aquests personatges fugissers i espectrals és la seva habilitat per desaparèixer quan les coses van maldades. No fallen mai: tens un daltabaix personal o emocional, un procés de dol o una emergència laboral, i immediatament notes que una trucada teva els incomoda, que els allunya fins a l'infinit. No volen saber res de la teva merda, però estan exclusivament preocupats per la seva. Et donen uns ànims postissos basats en aforismes de manuals d'autoajuda i després desapareixen com llàgrimes a la pluja. Per descomptat que aquest tipus d'individu convé tenir-lo ben lluny i ja va bé que el seu comportament sigui tan explícit, però no deixa d'astorar que repeteixin el seu patró amb insistència i acabin tornant a la teva vida sense manies quan creuen que en poden treure alguna cosa. Aquesta indolència amb els altres és una xacra que en el fons està molt estesa, i que resulta més nociva del que voldríem admetre: és la constatació que, en les males èpoques, estem més sols del que ens pensem. És molt més fàcil compartir somriures que llàgrimes, però és en aquestes últimes on trobem la veritat dels altres, on aprenem a saber qui són i perquè els tenim a prop. Són els amics i confidents de debò els que no defugen els conflictes, perquè et semblen superherois vinguts al món per afrontar-los. I en aquesta gimcana que anomenem «vida», on les coses passen d'anar bé a malament amb una facilitat desconcertant, necessites sentir que les persones que tens a prop són tangibles. Perquè en aquest món de virtualitats que hem creat els problemes i les putades continuen sent reals, molt reals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook