Marta Pascal ha dit que no es pot discrepar de Puigdemont i és mentida. És clar, que es pot discrepar de Puigdemont, i se'n pot discrepar tant com es vulgui. Jo en discrepo cada dia. El que no es pot fer, ni al PDeCat ni enlloc, és pretendre que la valentia surti gratis. Cal pagar sempre un preu, i aquesta és precisament la lliçó que l'independentisme no ha après, i per això es troba en aquest col·lapse. Puigdemont i Junqueras no van defensar la independència i fugir o lliurar-se és una mateixa manera de no pagar el preu. El que va tenir de genuí l'1 d'octubre és que alguns catalans van decidir pagar el preu. Des de llavors, mai més.
Quan Puigdemont diu que és a Waterloo -o Junqueras diu que és a la presó- per defensar la democràcia, també és mentida. La mateixa mentida que no es pot discrepar de Puigdemont. Junqueras és entre reixes i Puigdemont s'ha fet bandit perquè no van defensar l'1 d'octubre, perquè no van tenir el valor de pagar el preu de defensar l'1 d'octubre. Marta Pascal va poder discrepar de Puigdemont, va poder teixir aliances amb d'altres dirigents del PDeCat, i no va voler, i els altres dirigents, molts dels quals també es queixen en veu baixa del líder fugit, tampoc no van voler arriscar-se, per no exposar-se a les conseqüències ni a perdre el favor de Puigdemont. El trist paper que està fent Artur Mas té a veure amb no voler pagar el preu d'aquest enfrontament.
Marta Pascal va preferir no alçar la veu, aguantar totes les humiliacions, i ser senadora de designació autonòmica a proposta del PDeCat, és a dir, amb el beneplàcit de Puigdemont. Si volia parlar de dignitat, ho hauria d'haver pensat llavors. Si volia reclamar llibertat d'expressió l'havia d'haver exercida quan tenia algun mèrit, és a dir, algun preu. Sortir ara a fer el ploramiques per vendre llibres, o per anunciar que potser -i sempre si l'hi deixen gratis- crearà un partit nou, forma part de la mateixa deixadesa moral que ha dut a la derrota l'independentisme, i no pas per culpa de la reacció d'Espanya -d'altra banda tova, mediocre i previsible-, sinó per la manca d'ambició, de compromís real i de generositat dels seus líders.
Si un cert sobiranisme de dreta, o de centre dreta, més pragmàtic que rupturista, vol crear un partit nou en la línia del PNB d' Ortúzar i d' Urkullu, haurà de començar demanant disculpes per no haver reaccionat abans, per haver permès i patrocinat, per covardia, tot aquest desori; i a continuació haurà de dir que Puigdemont i Torra són uns sonats, que escorar-se a l'esquerra no és la solució, assegurar un cordó sanitari per aïllar la CUP i la seva barbàrie, i definir un model de societat modern i lliure, basat en la convivència, en la família i en la prosperitat. Si no tenen valor per defensar aquestes quatre evidències, aquest eix vertebral i vertebrador de qualsevol país normal, només els podrem veure com uns oportunistes de pam i pipa, com uns pallassos sense valor ni dignitat que fan la paròdia dels moderats quan no són més que quatre pinxos en busca de la seva darrera poltrona. Perdre la por és el títol del nou llibre de Pascal. El que hauria de perdre és la barra, i guanyar ni que només fos una mica de dignitat.
Però qui més hauria de disculpar-se és Mas. Hauria de disculpar-se per haver estat el titella dels fills del president Pujol i de llurs fosques maniobres, per haver desfermat el centre polític català deixant-se dur per José Antich i Quico Homs -el gran cínic i el gran incapaç-; i per haver destruït Convergència i Unió, la marca més exitosa de la política catalana. I després, si vol i pot, hauria de reparar tot el mal que ens va fer, tot i que no estic segur que sigui una bona idea, perquè encara que quedi poc seriós dir-ho així, Mas és malastruc, i tot el que ha tocat ho ha fet xixina, de la manera més injustificada i cruenta.
Es pot discrepar de Puigdemont. Al PDeCat i a tot arreu. Jo ho faig cada dia. I pago el preu de tota classe d'insults i menyspreu. Un preu baix -cal admetre-ho- no pas perquè els insults i els menyspreus siguin escadussers, sinó per la baixesa de la mena de gent que els profereix. Es pot discrepar de Puigdemont i de tothom, perquè som un país lliure, i molt lliure, encara que els independentistes diguin que vivim de genolls. El que no es pot pretendre, perquè és un frau, és una llibertat deslligada de la seva responsabilitat. De la seva minuciosa i exacta responsabilitat, que és el gran contracte de les persones lliures. I aquest és el contracte que ni Puigdemont, ni Junqueras ni Pascal no han volgut assumir mai, i per a ells Espanya no és una bruixa sinó un mirall, i com més insisteixin en la queixa, més donaran les voltes del gos sobre el seu estrepitós fracàs.
